Walks & Words

Christmas Holidays

2011-01-11T05:59:00.004Z

Maria and I have just lived our first Christmas abroad and far from our families. We decided not to do like "El Almendro" and we stayed in SF. Even though the large distance, we both had the opportunity to share some special moments with family and friends, whishing everyone the best for this holidays and the new year (God bless Skype!).

Besides having the traditional Christmas dinner with our roommates, we could also celebrate part of Christmas Eve with our families. I even opened some presents online in the morning when I woke up!

My twin brother Pablo and Marta came to visit us (that was the bigger present). Together, we went on a road trip along the Pacific Coast, celebrated New Year's Eve, and had an amazing Three Kings Day.

Maria i jo acabem de viure el nostre primer Nadal a l'estranger i lluny de les nostres famílies. Vàrem decidir no fer com "El Almendro" i ens vam quedar a SF. Malgrat la distància, els dos vàrem tenir la oportunitat de compartir alguns moments especials amb família i amics (Déu beneeixi Skype!).

A més de tenir un tradicional dinar de Nadal amb els nostres companys de pis, també vàrem poder celebrar part de la Nit de Nadal amb les nostres famílies. Jo fins i tot vaig obrir alguns regals online per matí quan em vaig llevar!

El meu germà bessó Pablo i la Marta van venir a visitar-nos (aquest va ser el millor regal). Junts vàrem anar a fer un Road Trip per la costa del Pacífic, celebrar Cap d'Any i una fnatàstic Dia de Reis.

Thanks for Thanksgiving

2010-12-14T05:12:00.002Z

Thanksgiving is one of the three holidays in the US besides Easter and Christmas. Explained plainly, they supposedly celebrate and thank how the Native American helped the colonists centuries ago (albeit not many). Now, however, the Native American are the ones who need help. You can guess what the think about Thanksgiving.
Historical facts notwithstanding, the last Thursday of November in the US is a day to thank for everything and, as any holiday, it should be celebrated with one's family. We did so. We spent one week in Austin, where Maria met Marisol (they ended up loving each other) and we had a great time with my American family.

From here, we wanted to deeply thank them for our fisrt Thanksgiving.

Acció de Gràcies és un dels tres dies Festius als EEUU a més de Pasqua i Nadal. Explicat senzillament, suposadament celebren i agraeixen com els nadius americans van ajudar els colons segles enrere (encara que no molts). Ara, no obstant, els nadius americans són els que necessiten ajuda. Podeu imaginar la opinió que tenen ells d'Acció de Gràcies.
Fets històrics apart, l'últim dijous de novembre als EEUU és un dia per estar agraït per tot i, com tota festivitat, ha de ser celebrada amb la família. Així vam fer nosaltres. Vam estar una setmana a Austin, on Maria va conèixer Marisol (van acabar estimant-se moltíssim) i vam passar un bon temps amb la meva família americana.

Des d'aquí, els volem agraïr profundament pel nostre primer Dia d'Acció de Gràcies.

Let's be American people

2010-12-14T04:38:00.002Z

In our attemp to integrate into the American society, we decided to devote some hours of our leisure time to those who most of the country admires: the military. On the occasion of Columbus Day and the Fleet Week, we did what we would never do in Spain, which is going to see the arsenal display.

We especially would like to mention the astonishing flying display that was held on the Bay, where the Blue Angels had the central role. They were so noise that; 1) flying over the city, most of the car alarm systems went off; 2) I could hear them without hearing aids.

We dedicate this homemade video to Joselito... for the old dreams!

(The recordings are Maria's and the pictures are mine. The scream at the beginning is Maria's, as well)

En un intent de integrar-nos en la societat Americana, vam decidir dedicar algunes hores del nostre temps lliure a aquells que la majoria del pais admira: l'exèrcit. Amb ocasió de Columbus Day y la Setmana de la Flota, vam fer allò que mai faríem a Espanya, que és anar a veure el show d'arsenal militar.

Ens agradaría fer menció especial de la increíble exhibició aérea que va tenir lloc a la Bahía, on els Àngels Blaus van tenir el paper central. Eren tan sorollosos que; 1) volant per sobre de la ciutat, la majoria de les alarmes de cotxe saltàven; 2) jo els podia sentir sense audífons.

Dediquem aquest video casolà al Joselito... pels vells somnis!

(Els videos son de la Maria, i les fotos meves. El crit del principi també és de la Maria)

Napa Valley -the pity- (Això, que Napa val la pena)

2010-12-14T04:03:00.008Z

Here in California, we also have our own wine country. The most popular (and fanciest) is Napa Valley. Maria and I spent one weekend there with our roomate, who worked in the wine industry. Thus, we could taste several distinct wines... by the face! Moreover, the quick getaway from the city was fantastic to break the daily routine.

Aquí a California, també tenim la nostra pròpia zona de vins. La més popular (i xic) és Napa Valley. Maria i jo vam passar un cap de setmana allà amb la nostra companya de pis, que treballava a la indústria del vi. Així, vam poder tastar molts vins diferents... per la cara! A més, l'escapada de la ciutat va ser fantástica per trencar la rutina diària.

Adventure in plural

2010-09-15T04:35:00.011+01:00

I started writing the blog about one year ago. Although many of you has been following my little adventure since August 2009, only a few have really lived with me (or I have with them) since then.

The story has changed a lot since July 3th. And it is not because it was my first Independence Day Eve, but because it was the day that Maria got to San Francisco. And as usual, she got late. One hour. Nevertheless, it didn't matter that day, after four months without seeing her.

Since Maria is here, the blog may be plural from now on. And so my life in San Francisco. Oops! Our life!

What I know is that sharing this experience with her is completely different. It is what I have been waiting for a long time. My fellow traveler.

Besides working hard on his language skills, she is enjoying the city (not its weather) and living a dream come true.

San Francisco's Climate (or why we didn't get tanned this summer 2010)

2010-09-02T02:34:00.014+01:00

Blog: "I wasn't on vacation! I got lost in the fog of San Francisco!"

The summer in San Francisco is... Wait! What summer!? The only thing I have seen during the whole -supposedly- summer is a thick layer of fog over my head.

"The coldest winter I ever spent was a summer in San Francisco". This saying is the coolest thing Mark Twain never said. It describes the SF summer perfectly. If you come to SF, you will hear people saying that they run the heater only four months of the year: January, February, July and August. In fact, some days of August, San Francisco gets colder than the city of Anchorage, Alaska, with less than 12ºC.

The summer fog is caused when the sun heats the Sacramento and San Joaquin valleys, which draws in the cool marine air from the Pacific Ocean. Often a low atmospheric pressure area is associated with the interior valleys and an area of high atmospheric pressure out in the ocean.

The high-pressure area is called the Pacific High. In the meantime, the ocean currents produce a rising of cooler water. The result is condensed ocean water that rises in a mist: fog. Now the changes in atmospheric pressure move in -- air from high-pressure areas on the coast moves toward low-pressure areas, producing wind and moving the fog inland.

Did you get it? No? Watch the video...

Now is Setember; the summer has begun in San Francisco.

American family

2010-06-27T01:39:00.011+01:00

De Vidal-Ribas n'hi molts en el món. Som una família amb més de mig miler de membres. Com a mínim 7 d'ells viuen a EEUU (bé, ara 8).

Fins ara he estat compartint la meva aventura amb el Glenn, que viu a SF. Però durant l'últim mes he pogut conèixer a la resta i retrobar-me de nou amb els que ja coneixia.

En germà del Glenn, Carlos, amb la seva dona, Debbie, i els seus fills, Trevor, Madison i Taylor van passar un cap de setmana a SF. Tots encantadors. No podia ser d'una altra manera.

El cap de setmana passat Glenn i jo vam anar a Austin, Texas, a visitar la seva mare i germana del meu avi, Marisol. La què considero al meva àvia americana és una persona excel·lent. Vaig gaudir moltíssim la meva estada a Austin. Entre partits del mundial i calor sofocant, també vam anar a un concert de Josep Carreres i referescar-nos als llacs d'aigua subterràneas.

El dissabte es celebrava al Col·legi Sant Ignasi de Barcelona la Vidal-Ribada 2010. Reunió quinquenal a on tots els Vidal-Ribas són convidats. Nosaltres vam fer la nostra reunió paral·lela a EEUU i enviar-los un video totalment 'casero'.

Austin és fantàstic, i la meva família americana encara més.

(Algunes fotos del cap de setmana a SF i Austin)

There're a lot of Vidal-Ribas in the world. We're a family with more than half thousand people. Al least 7 live in US (well, 8 right now).

Until now, I've been sharing my adventure with Glenn, who lives in SF. However, in the last month I met the rest of the family, and met again with those who I already knew.

Glenn's brother, Carlos, his wife Debbie, and their children, Trevor, Madison and Taylor spent one weekend in SF. They're all so charming. It couldn't be other way.

Last weekend, Glenn and I went to Austin, Texas, to visit his mother and my grandfather's sister, Marisol. Who I consider my American grandmother is an excelent person. I enjoyed a lot my stay in Austin. Among World Cup games and a stifling heat, we also went to a Josep Carreras's concert i cool down to the springs.

On saturday, the Vidal-Ribada 2010 took place at Col·legi Sant Ignasi in Barcelona. It's a quinquennial gathering where all the Vidal-Ribas are invited. We made our parallel gathering in US and sent them a totally homemade video.

Austin is terrific, and my American family even more.

My CV+Hearing loss= What a volunteer!

2010-06-26T02:10:00.008+01:00

Una de les experiències que des del principi volia tenir a SF era participar en un voluntariat que em permetés involucrar-me d'alguna manera amb la comunitat americana. Doncs bé, ara fa un mes que viag trobar el centre perfecte.

Es tracta del Hearing and Speech Center of Northern California, una organització sense ànim de lucre d'atenció integral a persones de totes les edats que pateixen dificultats auditives o de la parla. El més interessant de tot és que a part de l'atenció mèdica, tenen un ampli ventall de serveis socioeducatius en que a part de les persones amb dificultats, involucren també comunitat i familiars.

Actualment hi dedico 5 hores setmanals a traducció de materials al espanyol. En breu, està previst que participi en les activitats que es fan amb els infants, en un marc lúdic i acadèmic.

A nivell personal m'està ajudant a conèixer-me una mica més: limitacions i possibilitats, estratègies, etc., en aquest nou món de la pèrdua d'oïda del que estic orgullós de formar part. I alhora estic aprenent molta terminologia en anglés en el camp, el que també em resulta útil.

Per cert, a partir d'ara encaregaré els audífons directament a EEUU. Són molt més baratos!!

Participating in a volunteer work was one of the experience that I wanted to have in SF to get involved in some way with the American community. One month ago, I found the perfect center to do it.

It's the Hearing and Speech Center of Northern California, a non-profit organization that offers integral attention to all people with hearing or speech difficulties. Apart from the medical attention, the most interesting is that they have a wide range of socioeducational services where, besides de people with dificulties, community and their relatives are also involved.

I currently devote 5 hours a week to translate some documentation to Spanish. Soon, it's planned that I start doing some activities with the children, in a more playful and academic framework.

It's helping to know myself a little bit more: limitations and possibilities, strategies, etc., in this new hearing-loss world which I'm proud to be part of. At the same time, I'm learning much specific vocabulary in English about the field, which it's useful, too.

By the way, from now on I'll order the hearing aids in US. They're much cheaper!!

Leaving the city... for a while

2010-06-26T01:57:00.007+01:00

Fa poc vaig fer la meva primera incurrència a terres californianes fora de les fronteres de San Francisco. Vam llogar un cotxe i a fer milles (que no kilòmetres) cap el sud de la Bay Area.

D'entre totes les novetats, la més destacable va ser descobrir que sortint de la ciutat unes 15 milles la temperatura pot ser el doble d'alta. Sobre aquest tema dedicaré una entrada sencera més endavant.

Autopista 1 per la costa salvatge del pacífic. Preciós. Amb parada prèvia al nord de Half Moon Bay, vam anar a Santa Cruz: 100% californià. Passejada per la platja a l'hombra del parc d'atraccions, i conversa postcafè amb els lleons marins. Farts de sol, marxem a visitar els avions acrobàtics a San José. Un company, que té passió pels artefactes...

Aire nou i la agradable sensació de que em queda molt per veure.

El mateix cap de setmana ens impliquem en les festes locals del Carnaval del barri de La Misión i la celebració de Memorial Day, quan es recorda a tots els militars defallits en defensa de la llibertat i d'EEUU. Tenen molt a recordar...

(cliqueu als links en blau si voleu veure algunes fotografies)

Few time ago, I did my first trip to Californian Lands outside the borders of San Francisco. We rented a car and drove miles (not kilometers) heading South Bay Area. From all the novelties, the most surprised was realizing that going out the city about 15 miles the temperature can be as twice as inside. I'll write an entire post about this topic later.

Highway number 1 along the wild coast of the Pacific Ocean. Beautiful. With a previous stop at the north of Half Moon Bay, we went to Sant Cruz: 100% Californian. Walking along the beach under the funfair's shadow and postcoffe talk with the seals. Fed up with the sun, we went to San Jose to see some acrobatics airplanes. A classmate has a huge passion for it...

New air and the nice feeling of knowing that there is a lot to see.

That same weekend, we got involved in the local holidays as the Carnaval in The Mission and the celebration of Memorial Day, when all the military who have died defending the freedom and the US are remembered. They have a lot to remember...

Bay to Breakers

2010-06-15T06:29:00.011+01:00

T'agradaria saber com era el "Lejano Oeste"? Veure a l'elefant Babar fent conya amb el seu futur caçador? O a un indi fent l'indi? O millor, un ocellot fent malabars? Dos hotdogs enamorats? El príncep destronat? Una zebra enamorada de l'home impermeable? I tots plegats amb la policia de testimoni i trencant l'ordenança cívica com per a que a l'Hereu li agafi un atac de cor?

Doncs per això i MOLT MÉS hauries d'haver estat a San Francisco per la cursa de Bay to Breakers. És una cursa que creua la ciutat a on participen quasi 100.000 persones. Moltes corren. La majoria disfressats. I la majoria no arriba a meta i es queda pel camí. Així, alguns corren i guanyen premis, altres...

Crazy.

PD: So crazy.

Veure fotos

Would you like to know how was the Far West? See Babar the elephant making jokes with his future hunter? Or an Indian playing the fool? Or better, a big bird juggling? Two hotdogs in love? The dethroned prince? A zebra who's felt in love with the waterproof man? And all together with the police as a witness and breaking enough the civic bylaw to get Hereu a heartattack?

Then, for this and MUCH MORE you should've been in San Francisco for Bay to Breakers. It is a race across the city where almost 100.000 people participate. Many of them run. Most of them dress up as something. And most of them don't get the finishing line and stay along the way. So, some of them run and win prizes, others just...

Crazy.

PS: So Crazy.

The other side of/from the bridge

2010-05-06T02:25:00.009+01:00

Anant per sobre del Golden Gate Bridge tens un accident de cotxe. Et dónes compte que has oblidat el mòbil a casa, i necessites demanar ajuda ràpidament. Busques un telèfon d'emergència al pont. Quan el trobes fas la trucada. El telèfon sona. Primer to. Segon to. Tercer to.

- Hola?
- Senyoreta, necessito ajuda! He tingut un accident!
- D'acord, no desesperi. La vida és meravellosa i aquest accident no ha de significar el seu final...
- Però què...!!?

Has trucat des del telèfon equivocat, amic meu...

Desafortunadament, una mitjana d'una persona cada dos setmanes es treu la vida saltant des del Golden Gate Bridge. I no només els locals, sinò que ve gent de tot el país només per fer això. De fet, per aquells que teniu el cor de pedra, hi ha un famòs documental sobre el tema anomenat The Bridge (El pont).
Aquesta és la raó per la que hi ha un nombre significatiu de telèfons per tot el pont. I també per mantenir un alt control sobre les hores de tancament del pont i les possibilitats del creuar-lo de nit.

Vam passar pel pont amb bicicleta en el nostre camí cap a Sausalito. Impressionant. Segur que repeteixo.

Going over the Golden Gate Bridge you have a car accident. You realize you forgot your cell phone at home, and you need to ask for help quickly. You look for an emergency phone on the bridge. When you find it you make an emergency call. The phone rings. First tone. Second tone. Third tone.

- Hello?
- Ma'am, I need help! I've got an accident!
- Ok. Don't desperate. The live is beautiful and this accident don't have to be the end of this one...
- What the..!!?

You made a call from the wrong phone, my friend...

Unfortunately, an average of one person each two weeks kills himself jumping from Golden Gate Bridge. And not only locals, but people from all the country come to SF only for this. Actually, for those who have a heart of stone, there is a famous documentary about it called The Bridge.

That is the reason for put in a significant quantity of phones throughout the bridge. And also for maintaining such level of control about the closed times of the bridge and the chance to cross it at night.

We went over the bridge by bike in our way to Sausalito. Impressive. It's sure I'll repeat.

I play football. Oh sorry, soccer!

2010-05-05T03:23:00.017+01:00

Fa dos setmanes vaig començar a jugar a una lliga de futbol. 11 contra 11. Ja quasi no recordo quan jo jugava en un equip d'11. Fa quasi deu anys. He descobert (de nou) que cansa. Deixeu-me que us expliqui un parell de coses sobre el futbol no competitiu a EEUU (almenys a SF).

Vaig donar-me d'alta al nivell mig-alt. Jo pensava que podria ser massa alt: error. Sinò no s'explica que juguessim 8 contra 11+6 i guanyessim.
Crec que quan els americans estaven decidint quins serien els esports de contacte, es van aturar just abans d'arribar al futbol. Ara entenc perquè no és popular aquí. Només per a la vostra informació, jugar amb espinilleres és obligatori. No està permés jugar sense en cap cas. I el pitjor de tot: fer "segades" és SEMPRE falta. Fins i tot quan només toques la pilota i l'altre jugador és a metre i mig de tu. És molt complicat jugar quan pràcticament no pots tocar al contrari.

Sigui com sigui, estem guanyant tots els partits (el que és una nova experiència per a mi) i estic fent relacions amb autòctons. Pel pròxim partit hauria com a mínim aprendre'm els noms de les posicions dels jugadors en el camp i el vocabulari bàsic de futbol en anglés.

Two weeks ago I started to play in a football -oh, sorry- soccer league. 11 vs 11. I barely remember when I played in a 11 team. It was almost ten years ago. I've figured out (again) that it tires. Let me tell you a couple of things about the non-competitive soccer in USA (at least in SF).

I signed up for upper-intermediate level. I thought it maight be too high: mistake. There's not another way to explain that we played 8 against 11+6 and we won. I think that when the americans decided which will be the contact sports, they stopped just before get to soccer. Now I understand why soccer isn't popular here. Just FYI, playing with shinguards is a must. You aren't allowed to play without in any case. And the worst of all: slidetackling is ALWAYS fault. Even when you only touch the ball and the other player is 5 feet from you. It's very difficult to play when you can barely touch the oponent.

Anyway, we are winning all the games (which is a new experience for me) and I'm getting relations with Native American people. For the next match, I should at least learn the noun of each player position on the pitch and the basic English vocab in football -oh, sorry- soccer.

Sunny Delight

2010-04-20T00:03:00.012+01:00

La llum del sol crida desconsoladament el cap de setmana, suplicant a la gent de ciutat a sortir de les seves llars i gaudir de l'activitat exterior. Digueu-me influenciable, però jo li he fet cas.

Dissabte comença amb partit de futbol americà, per suposat, gratuït. Partit d'inici de temporada: Stanford contra Stanford. Més enllà de l'especualaritat de les vestimentes, el joc en sí no és pura adrenalina (almenys per la grada), i especiament pels no americans. Perquè la intensitat, com en el baseball, no és al camp sinó en els números, en l'estadística. Un altre dia en parlarem amb calma de l'estadística i els esports americans, un matrimoni que neix dels valors més arrelats de la societat americana en relació al concepte de l'èsser huma.

Per rematar la jornada què millor que una pujadeta de muntanya en bicicleta. Twin Peaks: les millors vistes de la ciutat pels terrestres! Podeu feu cop d'ull al video, però no us amoïneu pel terratrèmol...

Diumenge BBQ a Golden Gate Park i partit de costellada, que és com una tradició universal.

(Ah, per suposat vam veure el Barça... i el Madrid. Damn!)

The sunlight shouts from the rooftops on weekend, begging the city dwellers to go out and enjoy doing activities outdoors. Maybe I'm eassily influenced, but I listened to it.

Saturday begins with a footbal game. Of course, free. Opening Season Game: Stanford vs Stanford. Apart from the spectacular natura of the clothing, the game is not pure adrenalin (at least at the stands), and particularly for the Non-American people. Because the intensity, as in baseball, is not in the pitch but in the figures, in statistics. Some day we'll talk about statistics and American sports, a married couple that is born from the most deep-rooted values of the American society in relation to the concept of human being.

And to finish off the day what can be better than going up the mountain by bike. Twin Peaks: the best views of the city for the terrestrial people. You can take a look to the movie, but don't worry about the earthquake...

On Sunday, BBQ at Golden Gate Park and BBQ soccer game, which is a kind of universal tradition.

(Ah, and of course I watched Barça game... and Madrid's. Damn!)

Showman

2010-04-17T05:52:00.004+01:00

Una de les grans conseqüències de l'aventura americana que estic duent a terme és la d'apretar-se el cinturó (en tots els sentits). Si traduïm aquesta dita en accions, una d'elles seria afegir un link directe a l'apartat "Free Stuff" (Coses gratuïtes) de Craigslist a la barra d'adreces d'interés del meu navegador.
Pels que no ho conegueu, Craigslist (La llista de Craig -el fundador-) és una pàgina web a on pots trobar de TOT en diferents regions de EEUU. També està a Barcelona, però no té tant d'èxit.

Bé, doncs fent la meva recerca diària, vaig trobar un paio que donava entrades lliures per assistir en viu a la gravació d'un programa de TV als estudis ABC. Una lliço de 2 hores d'escolta en anglés, gratuïta i interactiva? M'apunto. Estem aquí per això, no?
El programa: The View from the Bay. Queda lluny del tipus de programació que jo veuria un dia entre setmana a l'hora crítica, les 3 de la tarda. Però en viu és un altra història.

Així que amb uns quants companys de classe vam anar-hi i vam seure a última fila. Però si veieu el programa (no ho recomano, malgrat deixo el link), aquells que criden de fons com si fos el show més impressionant que mai han presenciat, som nosaltres.

I com a record, em van regalar un llibre d'autoajuda per respondre correctament una pregunta sobre l'entrevista que havien fet a les autores d'aquest. Seria una gran notícia sinò fos perque el títol és "Reina de la teva pròpia vida". Suposo que sempre podrem treure-li profit...

One of the biggest consequence of the American adventure that I'm living is to tighten one's belt (in all meanings). If we traslate this idiom in actions, one of those would be haviing a direct link to "Free Stuff" in Craigslist in the adress bar in my navigator.
For the ones who doesn't know it, Craigslist (The list of Craig -the founder-) it's a web site where you can find anything in different regions and cities of USA. It's also at Barcelona, but it's not as successful as here.

So, doing my dayly research, I found a guy who gave free tickets to see a live taping of a TV Show in ABC studios. A 2 hours listening lesson, for free and interactive? I sign up. I'm here for this, aren't I?
The program: The View from the Bay. It so far from the kind of TV Show I would watch in a weekday at the critical hour, 3pm. But in live is a horse of a different color.

We went together with some classmates and we seated in the ast row. But if you watch the show (wich I don't recommend, although it's the link), those who are yelling like if it was the best show the have ever been, are us.

And as a souvenir, they gave me a self-help book for giving the right answer to a question about a interview they did to the authors. It would be great news if the title of the book wasn't "Queen of your own life". I guess we always can curry favor with it...

Sports Weekend

2010-04-14T02:50:00.009+01:00

Sembla que vaig arribar ahir a San Francisco, però ja ha passat un mes. El temps esdevé curt quan el gaudeixes i l'inverteixes en allò que has decidit fer lliure i determinadament.

Ja he començat les lliçons d'anglés a Brandon College, que estan resultant molt interessants, i on he trobat millors professors que a Cambridge. Qui ho diria...?

També vaig estar (virtualment) a Sant Cugat la setmana passada per la celebració de l'aniversari del meu germà petit (Ei, Guille, què tal?). Tots el podeu trucar per felicitar-lo al 65034... D'acord, potser no cal. Bé, com anava dient, la meva estimada familia em va deixar ser el cap de taula durant el sopar, i allà vam estar tots xerrant i rient.

Complint amb els meus horaris d'estudi entre setmana, miro de gaudir del temps d'oci els caps de setmana. Entenc que és obvi que vaig veure El Clásico amb la Colonia Catalana afincada a San Francisco. El Barça es veu sovint en un Restaurant Català de la ciutat. Alguns estan intenant fundar la Penya Blaugrana de San Francisco. Si continuen organitzant esdeveniments així crec que ho aconseguiran.
El diumenge una mica de show NBA amb els Golden State Warriors de Oakland contra els Oklahoma City Thunders. Bàsquet a part, l'espectacle és immens. Aquesta gent realment saben com divertir-se. Però has de tenir cura, perquè tanta llum, crits, moviments, performance i anuncis poden ocasionar-te un atac de cor o com a mínim taquicardia. Mireu el video...

Per aquells que sou més de mirar fotos podeu veure algunes que vaig fer a Marina (nord de San Francisco City) clicant a la imatge del meu estimat mitjà de transport.

Bé, crec que el bloc éstà a un pas de convertir-se en un video-bloc. Demana més feina i temps, però és més entretingut, no?

It seems I got yesterday to San Francisco, but it was one month ago. The time becomes shorter when you’re enjoying and spending it with something you freely decided to do.

I’ve already started my English lessons in Brandon College, which are resulting very interesting and where I’ve found better teachers than Cambridge. Who would say it…?

I also was (virtually) in Sant Cugat last week for the celebration of my young brother's birthday (Hi, Guille, how're you doing?). All of you can call him to congratulate him at 65034…. Ok, maybe it’s not necessary. Anyway, my family lent me the main chair of the dinner table and we where all were together chatting and laughing a long time.

Accomplishing with my weekdays schedule, I try to have fun in the weekends. It’s a kind of obvious that I watch the The Classic game with the Catalan Colony in San Francisco. Some people here are trying to set up a Barça Fun Club of SF. With this kind of events, I think they’re going to get it.
On Sunday, a bit of NBA show with the Golden State Warriors of Oakland against the Oklahoma City Thunders. Basketball aside, the show was huge. This people really know how to have fun. But be careful, because such lights, shouts, movements, performances and commercials could drive you into a heart attack or tachycardia. Just check the video...

For those who are more looking-photos people you can also watch a few ones I took in Marina (northern San Francisco City) clicking on the picture.

Oh, I think the blog is about to be definitely a video-blog. It takes much work and time, but it’s more entertained, isn’t?

Step by Step

2010-04-02T09:09:00.009+01:00

Amb mig carnet de conduir a la butxaca ens anem integrant i adaptant pas a pas a la vida franciscana. I amb vot de porbresa inclòs, perquè viure aquí està molt bé, però es paga!

Ja hem deixat el turisme de banda per centrar-nos en l'estudi. No perdem el nord, doncs és això el que hem vingut a fer. Per tant, ja tinc localitzades totes les biblioteques properes i memoritzats els seus horaris. Sóc ja un asidu a un parell.

Però l'estudi no impedeix centrar-nos en altres prioritats, com són les relacions socials. De moment ja estic en un equip de futbol sala, i en breu pretenc estar-ne en un altre per jugar outdoor. També hem fet algun plan amb alguns membres de la part de Catalunya que hi ha per aquí. Per altra banda, anem fent passejos i sopars amb el Glenn, que alhora m'ajuda amb l'idioma. Bé, no només amb l'idioma. Entre d'altres coses m'ha deixat una bici, o sigui que ciutat amunt, ciutat avall i a fer milles (aquí milles, no kilòmetres). Sigui com sigui, s'ha acabat el trolebús!

El dilluns començo l'acadèmia, el que és una gran notícia sinò fos perquè el dimarts em perdré quasi tot el partit de Champions per aquest motiu.

Com ja comença a ser habitual, us deixo algunes imatges més de SF, aquest cop incorporant les fetes amb el meu nou teleobjectiu de 300!

With half driving license in my pocket, I'm adapapting and integrating step by step to the franciscan life. With vow of poverty included, because living here is great, but you have to pay for it!

I've already given up the tourism to focus on the study. Don't lose my bearings, so it's that what I came to do. Therefore, I've got all the libraries located, and I've memorized all its open times. I'm already a regular in a couple of them.

But the study doesn't avoid me to focus on other priorities, as the relationship are. I'm in a indoor soccer team by the moment, and I pretend to be in another one to play outdoor. I also have done some plans with the part of Catalonia that is over here. Besides, we've been doing walks and dinners with Glenn, who is helping with the language, too. Well, not only with the language. He also has lent me a bike, so now, city up, city down, and doing miles (here miles, not kilometres). In any case, the trolley bus is over!

I'm starting the English academy on Monday, wich are great news if it wasn't because I'm going to miss almost all the Champions game for this reason.

As it's being a costume, I let you some SF photos here. This time some of them taken with my new zoom lens of 300mm!

California Driver License (I)

2010-04-02T03:51:00.011+01:00

Avui, he aprovat l'examen teòric de conduir de l'Estat de California. Duríssim...

L’examen: 10 preguntes de resposta múltiple sobre senyals de circulació i 36 preguntes més de resposta múltiple sobre la resta de temes. Les senyals, perfecte. La resta, 34 encertades. Un resultat digne si tenim en compte que hi ha força elements que difereixen del sistema espanyol, i que només vaig fer una lectura ràpida del manual de conducció fa una setmana. Amb això, ho dic tot. Sospitosament simple...

Quan acabes la lectura només pots arribar a dos conclusions. O que els americans són estúpids o que són immensament pràctics i no perden el temps amb ximpleries. Jo opto per la segona.

Com ja vaig comentar a algú de vosaltres, el manual de conducció (80 pàgines) és una oda al sentit comú i les obvietats de forma continuada. I són inumerables les expressions i normes que m'han cridat l'atenció. De forma textual d'acord a la versió en espanyol del manual, us deixo unes poques...

Evite un incidente potencialmente violento (Capítol "Cómo hacer frente a conductores agresivos y a la violencia en el camino"):
Evitando hacer contacto visual con un conductor enojado.
Dando suficiente espacio a un conductor enojado.
Tome el cuestionario de la página anterior para determinar qué tipo de conductor es usted (En resum, no vacilis i sí, hi ha un qüestionari)

No fumar en ningún momento cuando hay un menor de edad en el vehículo. Puede recibir una multa de hasta $100.

No espere demasiado a que el peatón invidente cruce la calle. Si la persona invidente retrocede y jala hacia sí mismo el bastón, usualmente es una señal para que el conductor siga adelante. (Capítol "Peatones invidentes (ciegos)).

No disparar armas de fuego en una carretera o a las señales de tránsito. (Sort que m'ho han dit...)

Però l'autèntica prova no és el test escrit, què és molt simple, sinò les 3 hores que has d'esperar amb altres 200 persones des que et donen el número fins que et fan la foto, et prenen la petjada dactilar i fas el test. Com a mínim, el preu per treure's el carnet val l'espera: 31$, o sigui, uns 23€.

Per tant, si ets pacient pot accedir al raconet que hi ha darrera el biombo per fer el test, de peu, en 20 minuts, amb un llapis que té un lletrero de "No em robis", i sense que ningú et vigili. És a dir, que si t'ho curres, pots copiar el que vulguis (jo no he necessitat, és clar...).

Us he dit que havia encertat 34. M’acabo de donar compte que no. A la pregunta de sí el mínim d’alcohol a la sang era 0,05%, 0,08% o 0,1% he respós 0,05%. És 0,08%, però suposo que a l’home que corregia ja li estava bé que jo penses que era 0,05%... i no m’ha dit res.

Ara, l'examen pràctic. Necessito un cotxe!

Today, I’ve passed the Driving Written Test of the Estate of California. So hard...

The test: 10 questions of multiple-choice about traffic signs and 36 questions more about the rest of the subjects. The signs, perfect. The rest, 34 correct. A decent result if we take into account that there’re many elements that differ from the Spanish system, and that I only had made a quick reading of the driver handbook one week ago. With this, I say all. It’s suspiciously simple...

When you finish the reading you can only get to two conclusions. Either the American people are so stupid or they’re vastly practical and don’t waste time with foolishness. I take the second option.

As I had already told someone of you, the driving handbook (80 pages) is an ode to the common sense and the obviousness continually. And are innumerable the expressions and rules that have attracted my attention. Literally and according to the Spanish version of the handbook, I let some of them...

Prevent a potentially violent incident by (Chapter “Dealing wIth aggressIve drIvers and road rage”):
Avoiding eye contact with an angry driver.
Giving an angry driver plenty of space.
Take the questionnaire on the previous page to determine the type of driver that you are.

Do not smoke when a minor is in the vehicle at any time. You can be fined up to $100.

Do not wait too long for the blind pedestrian to cross the street. When a blind person pulls in his/ her cane and steps away from the intersection, this gesture usually means for you to go. (Chapter “Pedestrians who are blind”).

Do not shoot firearms on a highway or at traffic signs.

But the real test isn’t the written one, but the 3 hours you have to wait with other 200 people since they give you the number until they take you the photo, your thumb print and you take the test. At least, the price to get the license worth the time you wait: 31$, that is about 23€.

Thus, if you’re patient you can get into the corner behind the folding screen to take the test, while you’re standing up, in 20 minutes, with a pencil holding a “Do not steal me” sign, and nobody watching you. It means, if you work it out, you can cheat whatever you want (I haven’t had the need for it, of course...)

I’ve told you I’d got 34 correct answers. I’ve just realized it’s not like that. To the question about if the minimum alcohol in blood was 0,05%, 0,08% or 0,1%, I said 0,05%. It’s 0,08%, but I guess the guy who checked my test has tought it was good I thought that it was 0,05%... And he hasn’t told me anything.

Now, the Driving Test. I need a car!

My Place in the World

2010-03-27T20:02:00.014Z

La recerca i les entrevistes han donat el seu fruit, i finalment he pogut ocupar aquella habitació que vaig fer meva en visitar-la per primer cop.
I dic finalment perquè just quan vaig tornar per demanar-la, algú ja l'havia agafat. Però el dia abans d'haver de marxar de casa de Glenn (el cosí americà) m'arriba un mail: "Manu, can you come this evening to finalize the place?". "Yes, I can!".

Ara visc a una casa blava, compartint apartament amb en Matthew. Un jove de 27 anys de New York. Com jo, és un que va bastant al seu rotllo i no especialment comunicatiu. Lo just i necessari. Però fa fàcil la convivència. Tenim alguna xarla de tant en tant quan coincidim al esmorzar o sopar, sobre coses de la vida americana o de casa.

I el millor de la casa no està a dins sinò fora. Està al ben mig de la ciutat de SF! Doneu-li una ulladeta...

The research and the interviews have brought results, and I could rent finally the room that I made mine the first time I visited it. And I say finally because just went I came back to ask for it, someone else had rented it. But the day before living Glenn's place (my American cousin) an email had been sent to me: "Manu, can you come this evening to finalize the place?". "Yes, I can!".

I live in a blue house, now. Sharing apartment with Matthew. A 27-year-old guy from New York. Like me, he's pretty independent, and not especially comunicative. The right and necessary. But he makes easy living together. We have some chat when breakfast or dinner time, about American or home stuff.

And the best of the house isn't inside but outside. It's in the center of SF! Take a look...

Patrolling the City

2010-03-20T07:42:00.004Z

El primer dia vaig sortir de casa amb la jaqueta posada. Al moment vaig entrar per deixar-la. El segon dia vaig sortir amb jersei. Als 5 minuts me l'havia tret. El sol pren protagonisme en el que sembla un juny entrat barceloní a San Francisco. I jo perquè sóc foraster, però els d'aquí van amb tirants i sandàlies.

Continuant en la meva recerca d'un lloc on dormir (de moment estic sota un pont que he trobat -veieu video-), aprofito les llargues estones entre entrevista i entrevista per visitar la ciutat. No planifico massa. Sé que cada cantonada és un plaer pels meus ulls. Que allà on vagi, m'agradarà.

Però hi ha més. Finalment sembla que des de la Universitat de San Francisco el Decà Adjunt de Programes Corporatius i Internacionals s'ha ofert a donar-me un cop de mà. A veure que passa... Sigui el que sigui serà benvingut.

Estimats i estimades, això és genial. És una pena que alguns haguem de marxar ben lluny per aprendre a gaudir de les petites coses. Seguirem aprenent. I seguirem patrullant la ciutat.

(De tant que gaudeixo la primera setmana no em puc estar de compartir amb vosaltres algunes fotos més que he fet pel camí. Aquest cop, d'acord a la llicència lliure de la canço, hauria de sentir-se la música.)

PD: Pregunta. Per què els asiàtics tenen càmares impressionats però després no saben enquadrar una fotografia? Almenys m'han fet la foto...

The first day I went out wearing the jacket. As soon as I went out I came back to leave the jacket at home. The second day I went out wearing a jumper. I took it off in 5 minutes. The sun takes prominence in what seems to be a well into Barcelona's June in San Francisco. And I'm an outsider, but the locals wear shoulder straps and sandals.

While I'm going on with my research for a room where sleep (I'm under the bridge I found by the moment -watch video-), I use the time between interviews to visit the City. I don't plan pretty much. I know that each corner is a pleasure for my eyes. That wherever I go it will like me.

There's more. Finally it seems that, from the University of San Francisco, the Associate Dean of Corporate and International Programs is going to help me. We will see... Whatever it may be, it will be welcome.

Darlings, this is cool. It is a pity that some of us have to go far away to learn how to enjoy the little things. We'll keep learning. And we'll keep patrolling the City.

(I'm enjoying so much the first week, so I can't avoid sharing some pictures I took during my way. This time, in agreement with the free license of the song, the music should be heard)

PS: Qüestion. Why the asian guys have awesome cameras but they don't know how to frame a picture? At least, they took a picture of me...

Welcome to San Francisco

2010-03-18T06:19:00.008Z

Ja sóc a San Francisco, i de moment només us dic que és meravellòs. D'entrada, un video de benvinguda. Però no us acostumeu, que demana el seu temps fer-ho...

PD1: Visca el Barça!
PD2: No és casualitat que la primera cançó sigui With a Little Help from My Friends...

I'm already in San Francisco, and for now I just say that It's wonderful. From the outset, a welcome movie. But don't get used to, because it takes much time to do it...

PS1: Up the Barça!
PS2: That's not a coincidence the first song is With a Little Help from My Friends...

Smelling Christmas

2009-12-20T13:29:00.005Z

Ja fa dies que s’olora el Nadal a Estocolm. Són unes festes molt celebrades aquí, a on els sobren tradicions i costums. Tenen banquet de Nadal, vi de Nadal, cervesa de Nadal, coca-cola de Nadal, pa de Nadal... En definitiva, molt “Jul-quelcom” (Jul=Nadal). I aquest any també tenen neu. Una de les coses que més desitja un suec per Nadal és que nevi. Aquest any s’arrepentiran de desitjar-ho...

L’esdeveniment que enceta aquestes setmanes màgiques és la celebració del Dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, que en el calendari vigent al S.I A.C. coincidia amb el solstici d’hivern. Santa Llúcia porta la llum des de la foscor, i es simbolitza amb una noia vestida de blanc que sosté una corona d’espelmes sobre el cap. Amb la llum, espanta els mals esperits i cada dia serà més llarg que l’anterior.

Tots els nens i nenes ho celebren, i tots es disfrassen per l’ocasió per cantar cançons de Santa Llúcia. A Santa Llúcia l’acompanyen les seves dames d’honor, els stjärngossar (nois estrella), els tomtenissar (els ajudants de Santa Claus), i els pepparkakor (les galetes de ginger típiques de Nadal).
Vaig tenir la sort de poder compartir aquesta festa amb els nens i nenes de Spanska Skolan, que tots vivíen amb emoció (ho veureu al video).

I amb l’arribada de les vacances s’han acabat les classes d’anglés, a on a part de l’idioma he pogut conèixer persones de tot arreu i edat (mireu la foto...). Cadascú amb una història de vida completament diferent. Peculiar, i molt interessant. Ho he gaudit moltíssim.

A continuació un una petita felicitació de Nadal amb la canço tradicional de Santa Llúcia en suec (els voltants de casa, la ciutat, els nens a Santa Llúcia, mercats de Nadal, ...)

Since few days ago that you can smell Chirstmas in Stockholm. It’s a very celebrated holiday here, where they have many traditions and customs. They have Christmas table, Christmas wine, Christmas beer, Christmas cola, Christmas bread... So, in short, many Jul-something (Jul=Christmas). And they have snow this year, too. Snow is one of the most wanted things for a swedish in Christmas. They’ll be sorry about wanting snow this year...

The event that starts this magical weeks is the celebration of Saint Lucy’s Day, the 13th of desember, wich in the I BC century calendar it coincided with the winter solstice. Saint Lucy brings the light from the darkness, and she’s symbolized with a white-dressed-girl who wears a candle’s crown on her head. With the light, she scares evils and every day will be longer than the day before.
All the children celebrate this day, and all of them dress up for the event to sing Saint Lucy’s songs. Saint Lucy goes with her ladies-in-waiting, the stjärngossar (star boys), the tomtenissar (the Santa Claus assitants), and the pepparkakor (Christmas’s ginger snaps).
I was lucky to share this celebration with the Spanksa Skolan students, who lived it emotioned (you’ll see on the video).

And with the coming holiday the English lesson has finished, where besides of the language, I’ve be able to meet people form everywhere and age (look at the picture). Everyone with a completely different life’s story. Very interesting. I’ve enjoyed it a lot.

Now, a little Christmas-Card with the Saint Lucy’s traditional song in swedish (around home, the city, children at Saint Lucy's Day, Christmas market, ...)

Crystal World

2009-12-03T00:22:00.008Z

¡Oooooaaaaugh! (badallant). Això d’hibernar és una llauna. Ya m’he cansat. Es avorridíssim, i a més no et permet actualitzar el bloc!

Encara que crec haver escollit el pitjor dia per despertar-me. El dia en que les temperatures definitivament han baixat. Fins ara només estavem a 6ºC o 7ºC. Avui, a -5ºC.
Un sentiment a mig camí entre l’emoció i la por quan al matí veus tot completament congelat en sortir de casa. Tot es veu blanc, però no ha nevat. Es veu fred. I ben glaçat. És un món de vidre. Quan trepitjes la gespa, cruix. Es trenca. Recorda a quan John Spartan destrossa a Simon Phoenix després de petrificar-se amb la càpsula congelant de la criopresó en la mítica Demolition Man (molts nois sabeu de què parlo. Sinò, cliqueu aquí).
Amb aquest panorama, he tingut una decisió difícil per la tarda. No sabia anticipar la resposta a la següents preguntes: com et sentarà corre 30 minuts a cinc graus sota zero? Podràs respirar en el kilòmetre 5 sense que se’t congelin els pulmons? Finalment hi he anat. Quasi cap problema.
Però la naturalesa és sabia i sap compensar el fred. Avui també ens ha visitat el “car de veure” Sol solet. És la primera vegada des que estic a Suècia que ha hagut només sol durant tot el dia (això és de 8:30h a 14:55h). Jo no sóc de fer-me fotos amb famosos o celebrities, però aquest cop no he pogut reprimir-me, i me la he fet amb ell, el Sol. I és que no te’l trobes tots els dies! Per cert, la marca de la cara: m’he tallat afeitant-me. Diguem que sóc més de màquina. I la cara... feia fred.

Què he estat fent durant la hibernació? Rutina. Tres matins a la setmana, les pràctiques de Psicopedagogia a Spanska Skolan. Us explicaré detalladament més endavant. Per ara, col·laborant en tasques diverses i particularment en l’atenció a alguns alumnes amb dificultats d’aprenentatge.
Per les tardes, segueixo amb l’anglés. Nou hores a la setmana. Al final, alguna cosa aprendré, segur.
I per suposat, segueixo i no em perdo cap partit del Barça! Avui a Internet (quin golàs d’Ibra...), però els últims hem anat a O’Learys Sports Bar. Es podria dir que hi ha més ambient que no pas amb un mateix, sol, davant la pantalla de l’ordinador.

Bé, gent! Us deixo uns inspirador mini-video amb unes instàntanies preses aquest matí...

¡Oooooaaaaugh! (yawning). Hibernating is a bore. I’m already tired. It’s so boring, and also it doesn’t allow me to update the blog!

However I think I’ve chosen the worst day to wake up. The day the temperatures has gone down, definetly. Until now, we were at 6ºC or 7ºC. Today, -5ºC.
A feeling between excitement and fear when you see everythig completely frozen in the morning when you leave home. Everything is white, but it hasn’t snowed. It looks cold. And pretty frozen. It’s a crystal world. When you walk on the grass, it crunches. It reminds when John Spartan destroys Simon Phoenix after he’s been petrified with the freezing capsule from the CryoPrison at the mythical Demolition Man movie (most of the guys know what I’m talking about. If not, click here).
With this scene, I’ve got a difficult decision on the afternoon. I didn’t know how to anticipate the ansewers to the following qüestions: How will you feel running 30 minutes at -5ºC? Will you be able to breath in the fifth kilometre without your lungs getting frozen? I’ve gone, finally. Almost any problem.
But the nature is wise, and it knows how to make up for the cold weather. Also the “expensive to see” Sun little sun has visited us today. It’s the first time since I’m in Sweden that has been sunny all day (it means from 8:30 am to 2:55 pm). I’m not a “taking photos with famous and celebrities” person, but I haven’t be able to repress myself this time, and I’ve taken one with him, the Sun. You don’t see it everyday! By the way, the mark on the face: I’ve cut myself while I was shaving. We can say I’m more a machine-guy. And the face... it was so cold.

What I’m been doing during de hibernation? Rutine. Three mornings a week, the Psicopedagogy internship in Spanska Skolan. I’ll explain you with further details later. By now, I’ve been colaborating with diverse tasks, and specifically with the atention to some students with learning difficulties.
It the afternoon, I’m going on with the English lessons. Nine hours a week. At the end, I’m going to learn something, I’m sure.
And of course, I follow and I don’t miss any Barça’s game! Today on the Internet (what a goal of Ibra...), but we’ve gone to O’Learys Sports Bar in the last ones. We could say that there’s a greater atmosphere than when you’re alone in front of the laptop screen.

Well, people! I let you an inspiring mini-video with some pictures I took this morning...

Sharing Stockholm

2009-11-12T00:10:00.006Z

Fa quinze dies que vaig aterrar a terres escandinaves. Temps suficient per adaptar-me al lloc, a la seva gent, al seu clima. Però no ho he fet del tot sol. He tingut la sort d’estar acompanyat durant les meves primeres pases en territori Millenium.
Primerament per la meva mare i en Gianni. Un plaer compartir uns dies amb ells... especialment pel meu estòmac! No puc oblidar els dinars i sopars al Pelikan, The Veranda al Grand Hotel, o al Matbaren, a les mans del que és considerat el millor cuiner de Suècia. Jo corro, així que jo puc menjar...
Amb ells va venir també el sol i el “bon temps” a Estocolm. El dia posterior a la seva marxa: la primera nevada (a la foto), núvols i més fred. Unes temperatures que amb la companyia de la Maria durant la setmana següent van passar quasi desaparcebudes. Amb ella (amb tu) més visites a la ciutat. Potser repetint algunes de la setmana anterior, però una experiència completament diferent. I és que la ciutat canvia en funció de amb qui la compareteixes.
Així hem vist Estocolm: la màgia de Gamla Stan, les curiositats de Söderlmalm, la riquesa de Östermalm, la vida de Norrmalm i la Kulturhuset, la immensitat de l’Ajuntament, la pau del cementiri de Skogskyrkogården, la frescura del Bàltic i el llac Mälaren, el museu del gran vaixell Vasa, la biblioteca municipal, i altres tants indrets que amaga la ciutat.
De regal, algunes fotos

I landed on escandinavian lands fiveteen days ago. Enough time to adapt to the place, to his people, to his weather. But I haven’t done it alone. I’ve been lucky for having some company during my first few weeks in Millenium territory.
First of all I’ve been visited for my mother and Gianni. It has been a plaesure sharing some days with them... especially for my stomach! I can’t forget the meals at Pelikan, The Veranda in The Gand Hotel, or in Matbaren, at the hands of who is considered the best cook of Sweden. I run, so I can eat...
With them came also the sun and the “good weather” to Stockholm. The day after they leave: the firt snowfall (in the picture), clouds, and cold. Temperatures that goes almost unnoticed with Maria’s company during the next week. With her (with you) more visits to the city. Maybe repeating some of the week before, although it was a completely diferent experience. So the city changes depending on who you share it with.
We’ve seen Stockholm in this way: the magic of Gamla Stan, the curiosities of Södermalm, the wealth of Östermalm, the life of Norrmalm and the Kulturhuset, the immensity of the City Hall, the peace of Skogskyrkogården cementery, the freshness of the Baltic Sea and Mälaren Lake, the Vasa Museum, the Stadsbibliotek and many others places the city hides.
As a gift, some pictures.

Ubicating

2009-10-28T23:53:00.003Z

Aquesta entrada és només de pas, per ubicar una mica el meu lloc al món en aquests moments: què he fet i què faré. Podeu viure sense saber-ho? Sí. Però jo ho poso, que mai se sap...
Per a fer quelcom diferent, he volgut fer-ho a mode d'audiovisual. Tal què Au Fènix, és el renaixement des de les cendres, després de tant de temps. Només és per dir-vos que no m'he oblidat del bloc, i que ara, a Stockholm, el continuaré (també en anglés, no en suec).

Hej då!

Good Bye Cambridge

2009-10-28T23:39:00.006Z

Tres milions sis-cents vint-i-vuit mil vuit-cents segons. Seixanta mil quatre-cents vuitanta minuts. Mil vuit hores. Quaranta-dos dies. Sis setmanes amb una altra rutina, una altra família, uns altres companys, una altra llengua. Sembla molt però per a mi ha estat de passada.
Em quedo amb un bon record de la ciutat. La recomano a tothom, per qui busca tranquilitat, per qui busca bellesa, per qui busca estímuls culturals, per qui busca marxa, per qui busca aprendre anglés... Per això, us recomano EC Cambridge. Bàsicament per la seva ubicació, però també per alguns dels seus professors, com els que veieu a les fotos.
Jo m’emporto dos records a casa meva. Primer, la suadera amb caputxa de la Universitat de Cambridge. Típica a més no poder. Segon, la “cosa” que veieu a la imatge. Digueu-me pragmàtic, però encara no li he trobat una utilitat. És un regalet (té la mida del dit gros) que em va fer la meva mare amfitriona just abans de marxar: “Tinc un regal per tu. Està a sobre la televisió. Pots escollir”. Hi havia dos de diferents. Ara començo a pensar que no estaven a sobre el televisior per casualitat. Potser és el seu lloc. Si la pantalla no és excessivament plana el puc posar. Gràcies.
Deixo enrere una família que m’ha acollit, amb les seves peculiaretats, amb molt de carinyo. I entre ells, un petit nen que almenys uns primers dies m’haurà trobat a faltar. I jo a ell.
Adéu Cambridge. Encantat de conèixer-te.

Three million six hundred and twenty-eight thousand eight hundred seconds. Sixty thousand four hundred and eighty minutes. One thousand and eight hours. Forty-two days. Six weeks with another routine, another family, other colleagues, another language. It’s as if it was much time but it has been a walk for me.
I would have a good memory of the city. I recommend everyone, for those that are looking for tranquility, for those that are looking for beauty, for those that are looking for cultural stimulation, for those that are looking for going out, for those that are looking to learn English... About this, I recommend you EC Cambridge. Basically for its location, but also for some of its teachers, as the ones that you can see at the pictures.
And take back home two souvenirs. First, the hooded of the University of Cambridge. The most typical. Second, the "thing" you see in the picture. Tell me pragmatic, but I haven’t found a utility yet. It's a little present (is the size of thumb) that my host mother gave me just before leaving: "I have a gift for you. It is on the TV. You choose". There were two different objects. Now I'm thinking that they weren’t on the TV by chance. Maybe it’s its place. If the screen is not too flat I can put there. Thank you.
I leave behind me a family that welcomed me with their special characteristics, with much affection. And with them, a small child who maybe have missed me the few first days. I’ve missed him.
Good bye Cambridge. Nice to meet you.

My Partners

2009-10-28T20:41:00.007Z

Durant la meva estada a Cambridge he conegut moltes persones d’arreu del món. Només a l’escola d’anglés han passat més de 150 estudiants en el temps que jo hi he estat. Per suposat que no els he conegut a tots.
Els que ens quedem més temps, com jo (la majoria ve només dues setmanes), hem de desenvolupar una mena d’insensibilitat als acomiadaments, ja que durant el camí vas deixant companys de batalla. O millor dit, ells et deixen a tu.

Ha estat una experiència curiosa el xoc cultural contínu que he estat vivint, fins i tot amb altres espanyols... Per a què després diguin que no hi ha diversitat i que Espanya és una i única. Doncs això, molts europeus (alemanys, francesos, italians, suissos, belgues, noruegs, suecs, polacs, georgians, txecs, etc.) però també moltíssims d’altres indrets (japonesos, sud-coreans, saudites, sudamericans, etc.). Tot plegat, un font d’autoconeixement des de la diferència. Trencant alguns tòpics, confirmant uns altres... Lo tòpic!
De més a menys en nombre: alguns no els he conegut ni vist mai; altres el he vist un cop; altres estaven allà sempre, però no tenien nom; un grup més reduït han estat els meus colegues (amb els que feiem les coses junts, el gran grupet –més profund que el concepte “Amics” al Facebook-); i per últim, els que han estat els meus amics (més a lo mosquetero).

Piotrk (el pelroig), de Polònia, només va estar amb nosaltres dues setmanes, però va ser divertit. Era un jove de 20 que estudiava arqueologia a la universitat de la seva ciutat. Molt bon jan, apassionat de les guerres, aventures de Tierra Media i demés. També apassionat del vodka.

Giacinto, un gran tiu. Va arribar el mateix dia que jo. Encara me’n recordo. De tot el grup de 30 persones que erem en la recepció del primer dia, ell era el que vaig mirar i al moment vaig pensar: “Aquest és italìà!”. Inconfossible. Anti-Berlusconi confés (al saber això em vaig quedar més tranquil), tot just ha acabat Industrials i està deseperat per trobar feina. Un noi responsable, però tot un vividor.

Però el gran company de batalla ha estat l’In. In és un noi coreà. Aquí té 24 anys, però al seu país 25 (Com!?). A Corea del Sud, en el moment que neixes, ja tens un any. In estarà a Cambridge durant 6 mesos, ja que als asiàtics els hi costa força l’anglès, ja que és una llengua infinitament diferent a la seva.
El nois sembla sortit d’un còmic. És molt tímid, i molt educat. A vegades he tingut la sensació de què no diu mai que no per educació. En plan “Yes Man”. Però es deixa anar quan veu una mica.
La “bona educació” fa que sempre es presenti i saludi a tothom, i la gent li correspon. El problema és que al final, com ens confon com nosaltres als asiàtics, acaba saludant gent pel carrer que creu conèixer, i el miren estranyats. Si més no, tot plegat fa que sigui una gran persona, i molt servicial.
Per altra banda, és curiós que m’hagi fet amic del que més em costa entendre quan parla. No només quasi no mou ni obre la boca quan parla, sinó que a més se la tapa amb la mà: no me hables que no te oigo –ni te leo-. És possible que ens tornem a trobar en uns mesos a Barcelona o Estocolm... L’estarem esperant.

During my stay in Cambridge I’ve met many people around the world. Only in the School of English had been more than 150 students during the time that I've been there. Of course I’haven’t met everyone.
The ones who stayed longer, like me (most comes only for two weeks), must develop a kind of insensitivity to farewells, because during the way you left fellows battle. Or rather, they leave you.
It has been a curious experience the continuous culture shock I've been living, even with other Spanish people... And then people say that there is not diversity and Spain is unique. Well, many Europeans (Germans, French, Italian, Swiss, Belgian, Norwegian, Swedish, Polish, Georgian, Czech, etc..) But also many from other places (Japan, South Korea, Saudi, South American, etc.). All has been a source of self-knowledge from the difference. Breaking a few topics, confirming another ones ... The topical!
From most to least in number: I haven’t known or seen some never; others I’ve seen once; others were always there, but they had no name; a smaller group has been my mates (the ones we did things together, the big group –more profound than the concept of "Friends" on the Facebook); and finally, those were my friends (more like the musketeers).

Piotrk of Poland was with us only for two weeks, but it was fun. He was a 20-years-old young man who studied archeology at the university of his city. Very good mate, passionate about wars, adventures of Middle Earth and others. Also he loves vodka.

Giacinto, a good guy. He arrived the same day as me. I remember yet. From the group of 30 people who were in the reception the first day, he was the one I looked to and I thought 'That’s Italian!". Unmistakable. Self-confessed anti-Berlusconi (I was more relaxed when I knew that), has just finished Engineer and he’s like mad looking for work. A responsible a boy, but an opportunisitic.

But the great fellow battle has been In. In is a Korean boy. Here is 24, but in his country he’s 25 (How!?). In South Korea, when they are born, they have already one year. He will be in Cambridge for 6 months, because English is so difficult for Asian people, who have a language immensely different.
The boy seem to come out of a comic. It is very shy and very polite. Sometimes I had the feeling that he never says NO for manners. Like in "Yes Man." But he get uninhibited when he drinks a bit.
The "good manners" makes him always introduce himself and say hello to everyone, and people do the same then. The problem is that, because he confuses Europeans as we with the Asians, he finally waves people at the street that he tinks he knows, and they look surprised. All this makes him a great person and very helpful.
Furthermore, it is curious that I became a friend of the one is more difficult to understand when he speaks. Not only barely moves or opens his mouth when speaking, but also will cover it the hand: Don’t speak to me, because I don’t heard you –and I don’t read you-. We maybe meet again in a few months in Barcelona or Stockholm... We will be waiting.

I'm alive

2009-10-08T21:32:00.004+01:00

Torno a estar per aquí. No m’he oblidat del bloc, només he tingut poc temps per dedicar-li o menys hores amb la possibilitat de conectar-me a Internet. Perquè? He rebut una visita molt especial amb la que he passat 5 dies fantàstics. Primer per Cambridge, després per London. La Maria (hola Maria) va fer un viatge indesitjable (quins horaris!) per poder veure’ns després d’un mes en la distància.
Hem fet un esforç per fer visites ultraràpides a Cambridge i London, tal com podeu veure a les fotos. A Cambridge (les últimes imatges) vam visitar el Queen’s College i la biblioteca de la Universitat, amb previ descans a The Eagle, el pub més antic de Cambridge, a on el Professor Watson i el seu compi van descobrir (després d’unes quantes birres) la cadena d’ADN en forma d’hèlix. Sens dubte, un dels descobriments més importants dels nostres temps. Impossible prendre un cafè i no pensar en el meu professor de biologia a Batxillerat (Basseda, et tinc present...)
A London, caminar, caminar, caminar... Big Ben, Westminster, Buckingham Palace (els guardes reials, el públic apropant-se a la reixa per veure el Palau -com si no es veiés de lluny-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum i Notting Hill. Quasi res! He de dir que vam gaudir d’uns guies de luxe durant la tarda-nit de Diumenge (mil gràcies Andrea i Kevin).

El cap de setmana ha passat i em teniu de nou a Cambridge amb la meva nova vida: Marcus que mira de comprar una nova casa, Miki que no tinc clar encara si treballa tots els dies i de què, i Christian que plora i es queixa i a vegades ni ell sap perquè. Són genials. He de dir que el projecte “Christian Reeducation” avança poc a poc. És complicat sense el consentiment explícit dels pares. De totes maneres, com ja us he dit a alguns, crec que sóc la única persona que li dedica temps per jugar i només jugar. El problema és que quan paro de fer-ho... comença a plorar. Però en el fons està encantat. I em busca continuament.

A l’escola d’anglés, m’han canviat de classe i de professor. Cosa de la que estic encantat, perquè el professor que tenia abans no era professor. Era advocat. Sabia de pedagogia i didàctica el que jo sé de fusió nuclear. Reconec que em costava tolerar-lo. El dia que li vaig dir que no feia el deures perquè no els considerava rellevants pel meu anglés em va dir que com alternativa li fes una redacció de 200 paraules per descriure l’interior d’una pilota de ping pong. Tenia 240 paraules al dia següent. Era un pèrdua de temps fer classe amb ell. El fet és que ell no m’agradava. Ell sabia que a mi no m’agradava i llavors jo no li agradava. Jo sabia que ell sabia que jo no li agradava. I ell sabia que jo sabia que ell sabia que no m’agradava. Bé, és igual. Ja no estem junts. Ara, nous profes, nous companys i molt bé. I entre d’altres coses, avui he aprés que l’alfabet camboià és el més extens del món amb 74 lletres. M’ha canviat la vida...

I’m here again. I have not forgotten about the blog, I only had bit time to devote or to connect to the Internet. Why? I received a very special visit with which I have spent 5 fantastic days. First in Cambridge, then in London. Maria (Hello Maria!) made a undesirable trip (what schedules!) to see me after one month ago.
We made an effort to make ultrafast visits to Cambridge and London, as you can see on the pictures. In Cambridge (latest pictures), we visited Queen’s College and University Library, with prior rest at The Eagle, the oldest pub in Cambridge, where Professor Watson and his partner discovered (after several beers) the DNA chain with helix form. Undoubtedly, one of the most important discoveries of our age. Impossible to drink coffee and not think about my high school biology teacher (Basseda, I remember you...)
In London, walking, walking, walking ... Big Ben, Westminster Palace Buckingham (royal guards, the viewers closer to the fence to see the palace -as if you can’t see it from far-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum and Notting Hill. Almost nothing! I have to say that we had two high-class guides during the afternoon of Sunday (thanks Andrea and Kevin).

The weekend has passed and I have come back to Cambridge with my new life: Marcus looking to buy a new home, Miki I am not clear yet if she works every day and what she does it in, and Christian, who still cries and complains and sometimes even he doesn’t know why. They are great. I have to say that the "Christian Reeducation" project is progressing slowly. It's difficult without the explicit consent of parents. Anyway, as I told some of you, I think I am the only person who gives him time to play and just play. The problem is that when you stopped doing so... he begins to cry. But basically, he is delighted. He’s always looking for me.

At the English School, I have changed class and teacher. Thing that I'm happy with, because the teacher who I had before wasn’t really a teacher. He was a lawyer. He knew so pedagogy and didactics as I know about nuclear fusion. I recognize that I can’t tolerate him so much. The day I told him that I haven’t done my homework because I didn’t consider it relevant to my English he told me to do, as an alternative, a 200 words composition to describe the inside of a ping-pong ball. He had 240 words on the following day. It was a waste of time doing lesson with him. He didn’t like me. He knew that I didn’t like him and then he doesn’t like me. I knew that he knew that I didn’t like him. And he knew that I knew that he knew I didn’t like him. Well, t doesn’t matter. We aren’t together anymore. Now, new teachers, new classmates and everything is good. And among other things, today I learned that the Cambodian alphabet is the largest in the world with 74 letters. It changes my life...

Miki Scissorshands

2009-09-29T18:33:00.001+01:00

Oi que en Christian sembla un nen molt macot a les fotos que vaig publicar? El pentinat feia molt. I dic feia, perquè ja no té petinat.
Quina és la meva sorpresa quan arribo a casa l’altre dia i quan el nen em ve corrent a rebre’m a la porta veig que li han (intentat) tallar el cabell. Us puc descriure la cara que vaig posar en veure el nen amb la frase amb la que la mare em va rebre: “És que li costa molt estar-se quiet”. Resposta: “És clar”, acompanyada d’una expressió a mig camí entre la comprensió i la compasió.
La mare explica que ella li talla el cabell a tota la seva família, fins i tot a ella mateixa. M’ho crec i confio en que ho fa bé, i que si el nen sembla que hagi estat atropellat per una trotinada màquina de tallar la gespa és perquè no té la capacitat d’estar-se quiet més de dos segons.
Bé, aquest era el meu vot de confiança fins que al dia següent va ser el pare el que es va posar a les mans de la seva dona per tallar-se el cabell. La teoria de “el nen no sap estar-se quiet” evoluciona a altres hipòtesis: “el pare tampoc sap estar-se quiet”, “la mare no es mostra sincera sobre la seva habilitat amb les tisores”, “definitivament tenim gustos diferents respecte al que pentinats es refereix o fins i tot sobre el que podríem considerar el concepte de pentinat”.
De debò, és una sensació estranya quan creus ser l’únic que es dóna compte de que allò és un desastre. Per a que us feu una idea, quan parlava amb el pare durant el sopar, no podia evitar mirar contíuament a la clariana qué lluïa a l’esquerra del seu front.
Sé que és el post més idoni per complementar amb imatges, però reconec que no m’he vist amb cor de fer-los.
Sigui com sigui, tot plegat és una senyal de les persones que m’envolten, més preocupades pel que es troba a l’interior que a l’exterior. I això sí que és agraït.

Christian looks a very cute child in the pictures I published, isn’t it? The hairstyle was important for it. And I say “was”, because he hasn’t any hairstyle now.
What is my surprise when I come home the other day and when the child comes running to me at the door I see someone has (tried to) cut his hair. I could describe the my face when I saw the child with the sentence that the mother uses to receive me: "He has some difficulties to keep still." Answer: "Sure", accompanied by an expression a halfway house between understanding and compassion.
The mother explains that she cuts the hair to all the family, even herself. I believe it and I trust that she does well, and if the child looks to have been knocked down by a broken lawnmower is because he hasn’t the capacity to keep still more than two seconds.
Well, that was my vote of confidence until the next day was the father who was put in the hands of his wife for cutting his hair. The theory of "the child don’t knows how to keep still" moves to other hypotheses: "the father also knows how to keep still", “the mother isn’t showing herself sincere about her skill with the scissors", "definitely, we have different tastes about what concerns to hairstyles or even about what we could consider the concept of hairstyle. "
Seriously, it's a strange feeling when you think you are the only one that realizes that that is a disaster. To give you an idea, when I talked with the father during the dinner, I couldn’t avoid looking continually at the clear bold zone that shined at the left of his forehead.
I know it is more appropriate to complement the post with pictures, but I admit that I haven’t had enought brave to take it.
Either way, all this is a sign of the kind of people who surround me, more concerned with the interior than the exterior. And that’s really appreciated.

Home New Home

2009-09-29T18:29:00.004+01:00

Sé que és tard, i que quasi no té sentit comunicar-ho en aquest moment, però he de dir-vos que fa una setmana que vaig mudar-me de casa. Això significa que el video de la meva habitació i la foto copiada del GoogleEarth queden oficialment caducats.

Perquè m’he mudat? El fet és que la meva família fa obres a la casa a on estaven vivint. La volen fer més gran i arreglar-la per acollir més estudiants. Tot va ser molt ràpid, i en tres dies van fer la mudança pel seu compte. El diumenge 20, quan em vaig llevar, a la casa no quedava més que el meu llit, la meva tauleta de nit, i jo. Era com si s’haguessin oblidat de mi. Però no era així.

Ara em trobo en una nova vivenda, més petita, però més habitable. Des d’aquí no necessito gastar-me 11 pounds setmanals per anar a l’escola d’anglès. Les meves cames em porten, i és un camí molt agradable, atravessant parcs que semblen catifes verdes gegants i pels carrers més importants del centre de la ciutat. De fet, crec que sóc l’únic que agraeix el canvi. La família ja m’està dient que vol canviar, que la casa no els agrada i volen una més gran (no m’importa, però que almenys esperin a que jo marxi...). A qui tampoc li deu agradar la casa és el nou estudiant. Jo ja hi estic acostumat, però us asseguro que per a qui no ho estigui es fa difícil conviure amb els plors i crits continus del petit Christian. De fet, jo ja compto amb ells pel matí i no estic tan pendent de posar-me l’alarma del mòbil. Com a prova de la seva efectivitat: no he arribat tard a classe cap dia.

El nou estudiant és diu Gabort i té 50 anys. Prim, alt, amb ulleres, canós i un bon bigoti de l’est. Molt seriot. És Ginecòleg i Director de l’hospital d’una important ciutat d’Hungria. Pare de quatre criatures ja crescudes (dos d’elles estudien a Salamanca). Deu estar alucinant amb la família. Res més gràfic que el que li ha passat aquest matí. El senyor estava tan tranquil al bany, rentant-se les dents, crec que en pijama. Christian ha entrat al bany sense fer gaire soroll i ha tancat el pestell. L’home no s’assebentat. Mentrestant, en Marcus estava buscant desesperadament al nen, fins que que ha descartat totes les cambres, restant com a única opció el bany (que no s’imaginava ocupat). Quan s’ha percatat que la porta estava tancada, Marcus ha cridat a través de la porta vàries vegades. S’ha espantat de debò al veure que el nen no responia (però tampoc Gabort, fet que encara no entenc). Conseqüència: en qüestió de centèsimes de segon Marcus s’ha llençat cap a la porta i la ha reventat! Com si dels GEOS es tractés! Quedeu-vos amb la cara de Gabort, que s’ha girat de cop, amb el raspall de dents i tota la pasta dins de la boca, i els ulls com a plats, i que no entenia en absolut l’entrada brutal de Marcus al bany. Estava flipant. El pare m’ho explicava a l’hora de sopar. Estava molt avergonyit.

Amb aquest episodi he començat el dia. És tota una sorpresa saber què em despertarà demà...

I know it's late, and maybe it hasn’t any sense to communicate this now, but I have to tell you that a week ago I moved. It means that the video of my room and the photo copied from GoogleEarth are officially expired.

Why I moved? The fact is that my family does buildingwork at the house where they were living. They want to make it bigger and fix it to accommodate more students. Everything went very fast, and in three days they made the move on their own. On Sunday 20, when I got up, in the house was only my bed, my bedside table, and me. It was as if they had forgotten me. But it wasn’t the case.

Now I’m in a new house, smaller but more livable. From here I don’t need to spend 11 pounds a week to go to English School. My legs do it for me, being a very pleasant way, crossing parks like giant green carpets nd across teh most important streets of the city center. In fact, I’m the only one who appreciates the change. The family is telling me they want to change again, that they don’t like the house and want a bigger ( I don’t mind, but at least wait until I leave...). Another person who maybe doesn’t like the house is the new student. I’m already used to, but I assure you that if your are not used to, it’s difficult to live with the constant crying and screaming of the little Christian. In fact, I already take them into account in the morning and I don’t set the alarm on my phone anymore. As proof of its effectiveness: I haven’t arrived late to class any day.

The new student is 50 years old and his name is Gabort. Slim, tall, with glasses, and a good eastern mustache. Very serious. He’s gynaecologist and the Head of a hospital in a major city in Hungary. Father of four grown children already (two of them studying in Salamanca). He must be gobsmacked at the family. Anything could be more graphic than what has happened this morning. The gentleman was so quiet in the bathroom, washing his teeth, I think wearing his pajamas. Christian has gone into the bathroom without making much noise and closed the latch. The man hasn’t found out. Meanwhile, Marcus was desperately looking for the child until it has ruled out all the rooms, as the only remaining option was the bathroom (that he didn’t imagine it was occupied). When he has realize that the door was closed, Marcus has called through the door several times. Was really scared to see that the child did not respond (but either Gabort, which still I do not understand). Consequence: in a few hundredths of a second Marcus has thrown out the door and has break it! As if he was the SWAT! Stay with the face of Gabort that has turned suddenly, with the toothbrush and paste in the whole mouth and eyes opened as plates, who didn’t understand at all the brutal entry of Marcus into the bathroom. He was gobsmacked. The father told me at the dinner. He was very embarrassed.

With this episode I started the day. It would be a surprise to know what will wake me up tomorrow ...

First Visit

2009-09-22T18:04:00.003+01:00

Aquest cap de setmana he tingut l'honor de ser visitat per l'Andrea i en Kevin. Pels que no ho sabeu (la majoria) ella és la meva cosina i viu a Londres des fa uns tres anys. En allà va conèixer en Kevin, el seu company.
Com a bons anglesos, primer van dinar en un pub per, alhora, veure el gran partit entre Manchester United i Manchester City. Un partidàs (espero que no ens toqui el ManU a la Champions... Visca el Barça!!). Resultat: 4-3. Va guanyar el Manchester United amb un gol... al minut 96!!
Després del partit vam estar passejant, vam visitar el King's College, prendre el solet prenent un cafè a la vora del Riu Cam... Va ser un autèntic diumenge de relax. M'ho vaig passar molt bé!! Em va fer molta il·lusió la seva visita. D’aquí poc ens trobem a Londres de nou... i amb la Maria.

Aquí teniu algunes fotos:

I had the honor of being visited by Andrea and Kevin this weekend. For those who don’t know them (most), she is my cousin and lives in London about three years ago. In there she met Kevin, her partner.
As good English people, we were first to a pub for lunch while seeing the great game between Manchester United and Manchester City. It was an amazing game (I hope we haven’t to play against the Manu at the Champions... Up the Barça!). Result: 4-3. Manchester United won with a goal... in minute 96!
After the game we were walking, we visited King's College, sunbathing while having a coffee close of the River Cam... It was a real relaxing Sunday. I enjoyed so much! I was very glad about his visit. In few days we are going to meet in London again ... and with Maria.

Here are some pictures:

My little children

2009-09-22T16:45:00.003+01:00

Sou pocs els que coneixeu els meu petitons. És per això que voldria fer la presentació oficial dels que, des de fa un temps, m’acompanyen arreu i em fan la vida més fàcil.
Per la responsabilitat que suposa tenir-ne cura d’ells, és com si fos el seu pare. Tan de bo. Almenys Zapatero m’hagués donat 2500€ per cada un i m’haguessin sortit quasi gratis. Sort del descompte...
D’ara en endavant em podeu considerar un home biònic del que no podeu parlar a les seves esquenes. Sempre us estaré escoltant. De fet, com he fet fins ara, encara que només haureu de dir-me les coses una vegada. Màxim dos, ho prometo.
Per cert, encara no tenen nom. Alguna proposta?

Us “sento” a prop (aquest joc de paraules només és pels catalanoparlants)

Aquí una mostra dels meus petits:

Not many of you know my little children. That's why I would make the official presentation of which, for some time, accompanies me everywhere and makes my life easier.
For the responsibility that is take care of them, is like if I was their father. I would like. Al least Zapatero would have given me € 2500 for each and they would have been almost free. I was lucky with the discount...
From now on you can consider me a bionic man of who you can’t speak on their backs. I always will be hearing. In fact, as I have done until now, altough you only will have to tell me things once. Up to two, I promise.
By the way, they still haven’t name. Any suggestion?

Here is a sample of my children:

Family "Man"

2009-09-19T23:52:00.004+01:00

Abans de continuar explicant-vos qualsevol cosa, crec que la meva família amfitriona mereix una “capítol” per sí sola. Intentaré que aixó no sembli un informe social.

Matrimoni hetero amb un fill petit en comú. Classe social: mitja-baixa. Una gent senzilla i encantadora. Tinc sort. Centrem-nos una mica en cadascú.

El nom del pare és Marcus. Té 43 anys i és anglés. Aquest és el seu primer matrimoni. És constructor-paleta. Té la seva pròpia constructora. Però al Regne Unit també hi ha crisi, i les coses estan difícils. De totes maneres, crec que caba de contractat un projecte bastant important.
És un home de tarannà tranquil, simple. Quan era jove no va acabar l’escolarització obligatòria i es va posar a treballar de seguida en feines sense gaire qualificació.
Es va dedicar uns anys a la boxa professional, i em consta que va guanyar algun premi. Va deixar la boxa a conseqüència d’un greu accident de cotxe, del que encara té seqüeles. Sembla que ho enyora. Assegura que el seu fill, amb dos anyets, té habilitats per la boxa i li vol ensenyar.
Pel que explica ell mateix, sembla que abans de conéixer la seva dona era una altra persona. Com a record, un cos tatuat per tot arreu. Com té la pell tan blanca recorda una obra de Miró com, per exemple, El cantant. Fins i tot té una dona tatuada al pit, i quan el mou, sembla que la noia estigui saltant! Sí, hortera. Si voleu, també podeu imaginar-vos la meva cara quan em va oferir una mostra de les seves habilitats pectorals i la dona tatuada obrint-se els dos primers botons de la camisa (“Això no està passant…”).

La mare és tailandesa i és diu Jirawan, encara que tothom li diu Miki. Té 41 anys i només fa quatre que viu a Anglaterra amb en Marcus. Es van casar a Tailandia i van venir cap a aquí. De totes maneres, crec que es van conèixer a Itàlia, a on ella ha estat vivint i treballant durant 20 anys. De fet, ella té un exmarit a Itàlia, que sembla ser un “home de negocis”. Un xic mafiós, segons Marcus. En allà, la Miki té una altre filla de 21 anys amb la que guarda bona relació.
Sens dubte, Miki és la cap de la casa. Tot passa per ella. A part de tenir cura de la casa, també ven roba al mercat. De fet, crec que confecciona les seves pròpies peces. Però mai m’ha quedat massa clar. Marcus diu que té varis negocis, però jo no he vist res. Ho confirmaré. És una dona generosa que, per sort, fuig del cuina purament anglesa, i prefereix mantenir-se en dietes més italianes o tailandeses. I en grans quantitats. Quan arriba el plat a taula, abans de dir gràcies, sovint surt un “tot això és per a mi?”.
A Miki li ha costat força aprendre l’anglés. De fet, no és que el parli molt bé. Jo ja he decidit que no he de tenir com a referència de la llengua el que ella pugui dir. Em fa ràbia, perquè sovint faig l’esforç de parlar-li en una gramàtica i vocabulari impecables, i ella no m’entén. Al final, és més efectiu dir tot en temps present i al estil indi. Per sort, el que parla més a la casa, és Marcus.
Miki és budista de cap a peus. I Marcus, s’hi va convertir en casar-se. Així que us podeu imaginar la pau, el respecte i bon rotllo que es pot respirar a la casa. S’agraeix. De fet, saps quan Miki està netejant perquè sents els cants budistes sortint de l’equip Hi-FI.

Per últim, el que es pot considerar el rei de la casa. El meu nou germà petit (amb permís de la meva família), Christian. Encara no ha fet tres anys, o sigui que no va escola. Sempre està a casa, amb la mare. Fins i tot va a treballar amb ella al mercat els caps de setmana. La diferència és que el nen no ven roba. Ven joguines. Les seves joguines. I se’n compra de noves. Sembla que és tot un crack pels negocis. Ven més que la mare! La seva estratègia és la següent: em compro una joguina per 1 lira, jugo amb ella durant una setmana, i el cap de setmana següent la venc per 5 lires. Està salvant l’economia d’aquest país.
És fill únic, o sigui que a vegades ésta una mica mimat. De fet, hi ha moments en que m’he de contenïr per no intervenir, en el sentit més professional de la paraula. Per exemple, a l’hora de sopar. La mare diu que al nen li costa molt està tranquil quan sopa. Jo intento dir-li telepàticament a la mare que apagui la TV que està a tot volum, que no senti al nen en una cadira giratòria d’oficina amb la que a penes arriba a la taula, o que no li doni joguines mentre menja, o que li ensenyi a menjar sol, etc. Definitivament, crec que no tinc poders telepàtics...
Sigui com sigui, el nen és adorable i carinyós, i molt intel·ligent. De moment, parla anglés (em costa molt entendre’l), italià, i una mica de tailandés. És molt juganer i enèrgic. Acostumat a la presència de estudiants a la casa, el nen té un máster en habilitats socials. Molt feliç de tenir-nos a casa seva.
No m’equivoco si dic que el nen està encantat amb mi. M’he passat hores jugant amb ell. Ell ho agraeix (i els pares també). No sé perquè però té dificultats per poder pronunciar el meu nom, així que sóc oficialment Man: “Man, dinner already!”, “Man, come to play!”, “Hello, Man!”, “Bye, Man!”. Li accepto. A canvi, jo li dic Little Boy. Ah, i reconec que d’amagat, quan els pares no hi són massa presents, estic treballant en la reeducació d’alguns aspectes, bàsicament relacionats amb l’ordre i les normes. El subjecte està responent.

En fi, aquesta és la meva família amfitriona, i estic molt bé amb ells. He començat a agafar-los carinyo.

Before telling you anything further, I think my hostfamily deserves a "chapter" for itself. I’ll try this doesn’t seem a social report.

Hetero marriage with a young son of both. Social class: medium-low. Simple and lovely people. I'm lucky. Let us focus a little in each.

Father's name is Marcus. He is 43 years old and English. This is his first marriage. He’s bricklayer-builder. Has its own construction company. But there's also crisis at UK, and things are difficult. Anyway, I think he’ve just hired a quite important project.
He’s a man of quiet disposition, simple. When he was young did not complete compulsory school and started working immediately in jobs without much qualification.
He spent several years in professional boxing, and I know he won a prize. He left boxing because of a serious car accident, which still has consequences in him. It seems that he misses boxing. He ensures that his son, who is two years old, has boxing skills and he wants to teach him.
As he explains, it seems that before knowing his wife he was someone else. As a reminder, a body tattooed everywhere. Because he has the skin so white, it reminds a work of Miro, for example, The singer. He even has a woman tattooed on his chest, and when he moves it, it seems that the girl is jumping! Yes, lacking in taste. If you want, you can imagine my face when I gave a sample of their pectorals skills and the tattooed woman opening up the first two buttons of his shirt ( "This is not happening ...").

The mother is Thai and is named Jirawan, even if everyone says Miki. He is 41 years old and only has been living four years in England with Marcus. They married in Thailand and came to here. Anyway, I think they met in Italy, where she has been living and working for 20 years. In fact, she has a husband in Italy, who appears to be a "businessman." A little mafia, according to Marcus. In there, Miki has another daughter who is 21 years old, and she has a good relationship with her.
Undoubtedly, Miki is the head of the house. Everything happens throw her. Besides taking care of the house, also sells clothing at the market. In fact, I think that makes their own clouthes. But I have never been too clear. Marcus says she has several businesses, but I have not seen anything. I’ll confirm. She is a generous woman who, thankfully, avoids the purely English cooking, and prefers to stay in Italian or Thai diets. And in large quantities. When the dish arrives at the table, before saying thanks, often I say: "this is for me?".
Miki has found really hard to learn English. In fact, she doesn’t speak very well. I've decided that I don’t have to have as a reference the language that she could speak. It makes me angry, because I often do an effort to speak to her in impeccable grammar and vocabulary, and she doesn’t understand me. Finally, it’s most effective in the present tense and the Indian style. Fortunately, who speaks more in the house is Marcus.
Miki is Buddhist, from head to toe. And Marcus became Buddhist when he married. So you can imagine the peace, respect and good vibes that you can breathe in the house. I appreciate that. In fact, you know when Miki is cleaning because you heard the Buddhist chants leaving the HI-FI.

Finally, who can be considered the king of the house. My new little brother (with permission of my family), Christian. He isn’t three years yet, so he doesn’t go to school. Is always at home with Mom. He even worked with her at the market on weekends. The difference is that the child doesn’t sell clothes. He sells toys. Their toys. And he buys new ones. It seems that he’s a “crack” for business. He sells more than the mother! Its strategy is this: I buy a toy for 1 pound, play with it for a week and the next weekend I sell for 5 pounds. He’s saving the economy of this country.
It's only child, so he’s sometimes a bit of spoiled kid. In fact, there are times that I contain myself to not intervene, in the professional meaning of the word. For example, at dinner. The mother says the child has quite difficult to be calm when he’s havomng dinner. I try telepathically to tell the mother: to turn off the TV with high volume, don’t seat the child in an office swivel chair with wich barely reaches the table, or don’t give toys to him while he’s eating, or teach him how to eat alone, etc.. Definitely, I guess I don’t have telepathic powers...
Either way, the child is adorable and affectionate, and very intelligent. Currently speak English (it's very difficult for me to understand him), Italian, and some Thai. It is very playful and energetic. Accustomed to the presence of students in the house, the child has a masters degree in social skills. He’s very happy to have us at home.
I’m not mistaken if I say that the child is happy with me. I’ve spent hours playing with him. He appreciates it (and parents too). I don’t know why, but he has difficulties to pronounce my name, so I am officially Man: "Man, dinner already!", "Man, come to play!", "Hello, Man!", "Bye, Man!". I agree. In return, I say Little Boy. Oh, and I admit that, secretly, when parents are not too present, I am working on the retraining of some aspects, mainly related to the order and rules. The subject is responding.

Anyway, this is my host family, and I am fine with them. I started taking affection to them.

Posem-nos al dia

2009-09-15T22:31:00.008+01:00

Bé, fa més de dues setmanes que vaig marxar cap a Cambridge. Alguns de vosaltres heu anat sabent alguns detalls i anècdotes des de llavors, però altres a penes teniu constència de que estic viu. Ho estic.
Anem a fer un repasset. Fa dos setmanes que estic vivint amb una família anglesa a Cambridge. Exactament aquí:

Well, More than two weeks ago I went to Cambridge. Some of you have been knowing some details and stories since then, but others just have proof that I am alive. I am. Lets take a review. I'm living with an English family in Cambridge from two weeks ago. Exactly here:

My home:

Entre setmana, faig unes 5 hores de classe d’anglés diàries. Alternativament, una semana fem classe de de 9h a 14h i la següent de 13h a 18h. Per tant, aquesta és la meva segona casa:

On weekdays, I do 5 hours a day of English class. Alternatively, one week we do class from 9am to 2pm and the next from 1pm to 6pm. So, this is my second home:

The English school:

La resta del temps: estudiar anglés, llegir en anglés, veure pelis i sèries en anglès, xerrar en anglés amb la família, correr en anglès (sempre per l’esquerra). Els caps de setmana els dedico a fer una mica de turisme en anglès. Us deixo a continuació la primera mostra. Visita al mercat central (que de fet, veig cada dia), Trinity College i Saint John’s College. Trinity College és el College amb més Premis Nobel. Així que ja sabeu: si voleu un premi nobel, matriculeu-vos! Ah, menció especial a la fotografia que Newton descobreix la Llei de la gravetat amb la famosa poma:

The rest of time: studying English, reading English, watching movies and series in English, talking in English with the family, running in English (always the left side). I dedicate the weekends to sightseeing in English. I let you the first sample below. Visit to the central market (in fact, I see it every day), Trinity College and St. John's College. Trinity College is the College with more Nobel laureates. So you know: if you want a Nobel prize, please register! Oh, special mention to the picture wich Newton discovered the law of gravity with the famous apple:

Initĭum

2009-09-10T19:43:00.003+01:00

Amb aquesta entrada enceto el meu tercer bloc en vida, i alhora el més personal. Serà un bloc per mantenir viu el meu anglés, així que podeu esperar algun error. Tot lector serà benvingut i convidat a deixar petjada amb algun comentari. Gràcies. Tan de bo que ho gaudiu!

With this entry I begin my third blog on life, and also the more personal. It will be a blog to keep alive my English, so you can expect some mistake. All reader will be welcome and invited to leave a trace with a comment. Thank you. I wish you enjoy it!