Torno a estar per aquí. No m’he oblidat del bloc, només he tingut poc temps per dedicar-li o menys hores amb la possibilitat de conectar-me a Internet. Perquè? He rebut una visita molt especial amb la que he passat 5 dies fantàstics. Primer per Cambridge, després per London. La Maria (hola Maria) va fer un viatge indesitjable (quins horaris!) per poder veure’ns després d’un mes en la distància.
Hem fet un esforç per fer visites ultraràpides a Cambridge i London, tal com podeu veure a les fotos. A Cambridge (les últimes imatges) vam visitar el Queen’s College i la biblioteca de la Universitat, amb previ descans a The Eagle, el pub més antic de Cambridge, a on el Professor Watson i el seu compi van descobrir (després d’unes quantes birres) la cadena d’ADN en forma d’hèlix. Sens dubte, un dels descobriments més importants dels nostres temps. Impossible prendre un cafè i no pensar en el meu professor de biologia a Batxillerat (Basseda, et tinc present...)
A London, caminar, caminar, caminar... Big Ben, Westminster, Buckingham Palace (els guardes reials, el públic apropant-se a la reixa per veure el Palau -com si no es veiés de lluny-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum i Notting Hill. Quasi res! He de dir que vam gaudir d’uns guies de luxe durant la tarda-nit de Diumenge (mil gràcies Andrea i Kevin).
El cap de setmana ha passat i em teniu de nou a Cambridge amb la meva nova vida: Marcus que mira de comprar una nova casa, Miki que no tinc clar encara si treballa tots els dies i de què, i Christian que plora i es queixa i a vegades ni ell sap perquè. Són genials. He de dir que el projecte “Christian Reeducation” avança poc a poc. És complicat sense el consentiment explícit dels pares. De totes maneres, com ja us he dit a alguns, crec que sóc la única persona que li dedica temps per jugar i només jugar. El problema és que quan paro de fer-ho... comença a plorar. Però en el fons està encantat. I em busca continuament.
A l’escola d’anglés, m’han canviat de classe i de professor. Cosa de la que estic encantat, perquè el professor que tenia abans no era professor. Era advocat. Sabia de pedagogia i didàctica el que jo sé de fusió nuclear. Reconec que em costava tolerar-lo. El dia que li vaig dir que no feia el deures perquè no els considerava rellevants pel meu anglés em va dir que com alternativa li fes una redacció de 200 paraules per descriure l’interior d’una pilota de ping pong. Tenia 240 paraules al dia següent. Era un pèrdua de temps fer classe amb ell. El fet és que ell no m’agradava. Ell sabia que a mi no m’agradava i llavors jo no li agradava. Jo sabia que ell sabia que jo no li agradava. I ell sabia que jo sabia que ell sabia que no m’agradava. Bé, és igual. Ja no estem junts. Ara, nous profes, nous companys i molt bé. I entre d’altres coses, avui he aprés que l’alfabet camboià és el més extens del món amb 74 lletres. M’ha canviat la vida...
Hem fet un esforç per fer visites ultraràpides a Cambridge i London, tal com podeu veure a les fotos. A Cambridge (les últimes imatges) vam visitar el Queen’s College i la biblioteca de la Universitat, amb previ descans a The Eagle, el pub més antic de Cambridge, a on el Professor Watson i el seu compi van descobrir (després d’unes quantes birres) la cadena d’ADN en forma d’hèlix. Sens dubte, un dels descobriments més importants dels nostres temps. Impossible prendre un cafè i no pensar en el meu professor de biologia a Batxillerat (Basseda, et tinc present...)
A London, caminar, caminar, caminar... Big Ben, Westminster, Buckingham Palace (els guardes reials, el públic apropant-se a la reixa per veure el Palau -com si no es veiés de lluny-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum i Notting Hill. Quasi res! He de dir que vam gaudir d’uns guies de luxe durant la tarda-nit de Diumenge (mil gràcies Andrea i Kevin).
El cap de setmana ha passat i em teniu de nou a Cambridge amb la meva nova vida: Marcus que mira de comprar una nova casa, Miki que no tinc clar encara si treballa tots els dies i de què, i Christian que plora i es queixa i a vegades ni ell sap perquè. Són genials. He de dir que el projecte “Christian Reeducation” avança poc a poc. És complicat sense el consentiment explícit dels pares. De totes maneres, com ja us he dit a alguns, crec que sóc la única persona que li dedica temps per jugar i només jugar. El problema és que quan paro de fer-ho... comença a plorar. Però en el fons està encantat. I em busca continuament.
A l’escola d’anglés, m’han canviat de classe i de professor. Cosa de la que estic encantat, perquè el professor que tenia abans no era professor. Era advocat. Sabia de pedagogia i didàctica el que jo sé de fusió nuclear. Reconec que em costava tolerar-lo. El dia que li vaig dir que no feia el deures perquè no els considerava rellevants pel meu anglés em va dir que com alternativa li fes una redacció de 200 paraules per descriure l’interior d’una pilota de ping pong. Tenia 240 paraules al dia següent. Era un pèrdua de temps fer classe amb ell. El fet és que ell no m’agradava. Ell sabia que a mi no m’agradava i llavors jo no li agradava. Jo sabia que ell sabia que jo no li agradava. I ell sabia que jo sabia que ell sabia que no m’agradava. Bé, és igual. Ja no estem junts. Ara, nous profes, nous companys i molt bé. I entre d’altres coses, avui he aprés que l’alfabet camboià és el més extens del món amb 74 lletres. M’ha canviat la vida...
4 comentaris:
Uooo!home, ja era hora...k abandonadets k ens tenies!k guay, k romàntic!clar k sí, enfortint la relació, deunidó 1 mes sencer sense veure-us, nu?
Bé, per sort sempre et queda la teva família un tant frikie però molt estimada per tots nosaltres!em moro de ganes k fotin la pota en alguna cosa més!!!jeje, incíte'ls, pleaseee!
Bé rei, una abraçada!
Molt be les fotos de London. La Maria com sempre genial. Bé, aviat deixaras terres angleses per a emigrar cap al nord: Suècia, la terra del vikings, que durant 300 anys van estar per Escandinàvia. He vist que el clima no va acompanyar a l'estada a London. Està be que et vagis acostumant. Un peto molt gran. Miquel
....veig a les fotos q ja carda frescot....no saps com el trobo a faltar....xo el q més m'ha agradat ha estat el mail de "Pels que no els importa la meva vida, els recomano facin una ullada al meu bloc, més que res per saber que és allò que no els importa. Us importa?"jajajajaja
per altra banda [modo listilla ON] em feia patir com escriuries la frase ultracopulativa estil Josep Cuní als matins de TV3 de "El fet és que ell no m’agradava (...)ell sabia que no m’agradava" però l'has resolt right a l'anglès [modo prepotent OFF].
apa, no paris, q m'ho passssssssssssssssssssssso molt bé!
....besitos mil....
....mira q m'ha passat quan t'he deixat el comentari....a www.amagada.blogspot.com....
Publica un comentari a l'entrada