Ubicating

Aquesta entrada és només de pas, per ubicar una mica el meu lloc al món en aquests moments: què he fet i què faré. Podeu viure sense saber-ho? Sí. Però jo ho poso, que mai se sap...
Per a fer quelcom diferent, he volgut fer-ho a mode d'audiovisual. Tal què Au Fènix, és el renaixement des de les cendres, després de tant de temps. Només és per dir-vos que no m'he oblidat del bloc, i que ara, a Stockholm, el continuaré (també en anglés, no en suec).

Hej då!

Good Bye Cambridge

Tres milions sis-cents vint-i-vuit mil vuit-cents segons. Seixanta mil quatre-cents vuitanta minuts. Mil vuit hores. Quaranta-dos dies. Sis setmanes amb una altra rutina, una altra família, uns altres companys, una altra llengua. Sembla molt però per a mi ha estat de passada.
Em quedo amb un bon record de la ciutat. La recomano a tothom, per qui busca tranquilitat, per qui busca bellesa, per qui busca estímuls culturals, per qui busca marxa, per qui busca aprendre anglés... Per això, us recomano EC Cambridge. Bàsicament per la seva ubicació, però també per alguns dels seus professors, com els que veieu a les fotos.
Jo m’emporto dos records a casa meva. Primer, la suadera amb caputxa de la Universitat de Cambridge. Típica a més no poder. Segon, la “cosa” que veieu a la imatge. Digueu-me pragmàtic, però encara no li he trobat una utilitat. És un regalet (té la mida del dit gros) que em va fer la meva mare amfitriona just abans de marxar: “Tinc un regal per tu. Està a sobre la televisió. Pots escollir”. Hi havia dos de diferents. Ara començo a pensar que no estaven a sobre el televisior per casualitat. Potser és el seu lloc. Si la pantalla no és excessivament plana el puc posar. Gràcies.
Deixo enrere una família que m’ha acollit, amb les seves peculiaretats, amb molt de carinyo. I entre ells, un petit nen que almenys uns primers dies m’haurà trobat a faltar. I jo a ell.
Adéu Cambridge. Encantat de conèixer-te.


Three million six hundred and twenty-eight thousand eight hundred seconds. Sixty thousand four hundred and eighty minutes. One thousand and eight hours. Forty-two days. Six weeks with another routine, another family, other colleagues, another language. It’s as if it was much time but it has been a walk for me.
I would have a good memory of the city. I recommend everyone, for those that are looking for tranquility, for those that are looking for beauty, for those that are looking for cultural stimulation, for those that are looking for going out, for those that are looking to learn English... About this, I recommend you EC Cambridge. Basically for its location, but also for some of its teachers, as the ones that you can see at the pictures.
And take back home two souvenirs. First, the hooded of the University of Cambridge. The most typical. Second, the "thing" you see in the picture. Tell me pragmatic, but I haven’t found a utility yet. It's a little present (is the size of thumb) that my host mother gave me just before leaving: "I have a gift for you. It is on the TV. You choose". There were two different objects. Now I'm thinking that they weren’t on the TV by chance. Maybe it’s its place. If the screen is not too flat I can put there. Thank you.
I leave behind me a family that welcomed me with their special characteristics, with much affection. And with them, a small child who maybe have missed me the few first days. I’ve missed him.
Good bye Cambridge. Nice to meet you.

My Partners

Durant la meva estada a Cambridge he conegut moltes persones d’arreu del món. Només a l’escola d’anglés han passat més de 150 estudiants en el temps que jo hi he estat. Per suposat que no els he conegut a tots.
Els que ens quedem més temps, com jo (la majoria ve només dues setmanes), hem de desenvolupar una mena d’insensibilitat als acomiadaments, ja que durant el camí vas deixant companys de batalla. O millor dit, ells et deixen a tu.

Ha estat una experiència curiosa el xoc cultural contínu que he estat vivint, fins i tot amb altres espanyols... Per a què després diguin que no hi ha diversitat i que Espanya és una i única. Doncs això, molts europeus (alemanys, francesos, italians, suissos, belgues, noruegs, suecs, polacs, georgians, txecs, etc.) però també moltíssims d’altres indrets (japonesos, sud-coreans, saudites, sudamericans, etc.). Tot plegat, un font d’autoconeixement des de la diferència. Trencant alguns tòpics, confirmant uns altres... Lo tòpic!
De més a menys en nombre: alguns no els he conegut ni vist mai; altres el he vist un cop; altres estaven allà sempre, però no tenien nom; un grup més reduït han estat els meus colegues (amb els que feiem les coses junts, el gran grupet –més profund que el concepte “Amics” al Facebook-); i per últim, els que han estat els meus amics (més a lo mosquetero).

Piotrk (el pelroig), de Polònia, només va estar amb nosaltres dues setmanes, però va ser divertit. Era un jove de 20 que estudiava arqueologia a la universitat de la seva ciutat. Molt bon jan, apassionat de les guerres, aventures de Tierra Media i demés. També apassionat del vodka.

Giacinto, un gran tiu. Va arribar el mateix dia que jo. Encara me’n recordo. De tot el grup de 30 persones que erem en la recepció del primer dia, ell era el que vaig mirar i al moment vaig pensar: “Aquest és italìà!”. Inconfossible. Anti-Berlusconi confés (al saber això em vaig quedar més tranquil), tot just ha acabat Industrials i està deseperat per trobar feina. Un noi responsable, però tot un vividor.

Però el gran company de batalla ha estat l’In. In és un noi coreà. Aquí té 24 anys, però al seu país 25 (Com!?). A Corea del Sud, en el moment que neixes, ja tens un any. In estarà a Cambridge durant 6 mesos, ja que als asiàtics els hi costa força l’anglès, ja que és una llengua infinitament diferent a la seva.
El nois sembla sortit d’un còmic. És molt tímid, i molt educat. A vegades he tingut la sensació de què no diu mai que no per educació. En plan “Yes Man”. Però es deixa anar quan veu una mica.
La “bona educació” fa que sempre es presenti i saludi a tothom, i la gent li correspon. El problema és que al final, com ens confon com nosaltres als asiàtics, acaba saludant gent pel carrer que creu conèixer, i el miren estranyats. Si més no, tot plegat fa que sigui una gran persona, i molt servicial.
Per altra banda, és curiós que m’hagi fet amic del que més em costa entendre quan parla. No només quasi no mou ni obre la boca quan parla, sinó que a més se la tapa amb la mà: no me hables que no te oigo –ni te leo-. És possible que ens tornem a trobar en uns mesos a Barcelona o Estocolm... L’estarem esperant.




During my stay in Cambridge I’ve met many people around the world. Only in the School of English had been more than 150 students during the time that I've been there. Of course I’haven’t met everyone.
The ones who stayed longer, like me (most comes only for two weeks), must develop a kind of insensitivity to farewells, because during the way you left fellows battle. Or rather, they leave you.
It has been a curious experience the continuous culture shock I've been living, even with other Spanish people... And then people say that there is not diversity and Spain is unique. Well, many Europeans (Germans, French, Italian, Swiss, Belgian, Norwegian, Swedish, Polish, Georgian, Czech, etc..) But also many from other places (Japan, South Korea, Saudi, South American, etc.). All has been a source of self-knowledge from the difference. Breaking a few topics, confirming another ones ... The topical!
From most to least in number: I haven’t known or seen some never; others I’ve seen once; others were always there, but they had no name; a smaller group has been my mates (the ones we did things together, the big group –more profound than the concept of "Friends" on the Facebook); and finally, those were my friends (more like the musketeers).

Piotrk of Poland was with us only for two weeks, but it was fun. He was a 20-years-old young man who studied archeology at the university of his city. Very good mate, passionate about wars, adventures of Middle Earth and others. Also he loves vodka.

Giacinto, a good guy. He arrived the same day as me. I remember yet. From the group of 30 people who were in the reception the first day, he was the one I looked to and I thought 'That’s Italian!". Unmistakable. Self-confessed anti-Berlusconi (I was more relaxed when I knew that), has just finished Engineer and he’s like mad looking for work. A responsible a boy, but an opportunisitic.

But the great fellow battle has been In. In is a Korean boy. Here is 24, but in his country he’s 25 (How!?). In South Korea, when they are born, they have already one year. He will be in Cambridge for 6 months, because English is so difficult for Asian people, who have a language immensely different.
The boy seem to come out of a comic. It is very shy and very polite. Sometimes I had the feeling that he never says NO for manners. Like in "Yes Man." But he get uninhibited when he drinks a bit.
The "good manners" makes him always introduce himself and say hello to everyone, and people do the same then. The problem is that, because he confuses Europeans as we with the Asians, he finally waves people at the street that he tinks he knows, and they look surprised. All this makes him a great person and very helpful.
Furthermore, it is curious that I became a friend of the one is more difficult to understand when he speaks. Not only barely moves or opens his mouth when speaking, but also will cover it the hand: Don’t speak to me, because I don’t heard you –and I don’t read you-. We maybe meet again in a few months in Barcelona or Stockholm... We will be waiting.

I'm alive

Torno a estar per aquí. No m’he oblidat del bloc, només he tingut poc temps per dedicar-li o menys hores amb la possibilitat de conectar-me a Internet. Perquè? He rebut una visita molt especial amb la que he passat 5 dies fantàstics. Primer per Cambridge, després per London. La Maria (hola Maria) va fer un viatge indesitjable (quins horaris!) per poder veure’ns després d’un mes en la distància.
Hem fet un esforç per fer visites ultraràpides a Cambridge i London, tal com podeu veure a les fotos. A Cambridge (les últimes imatges) vam visitar el Queen’s College i la biblioteca de la Universitat, amb previ descans a The Eagle, el pub més antic de Cambridge, a on el Professor Watson i el seu compi van descobrir (després d’unes quantes birres) la cadena d’ADN en forma d’hèlix. Sens dubte, un dels descobriments més importants dels nostres temps. Impossible prendre un cafè i no pensar en el meu professor de biologia a Batxillerat (Basseda, et tinc present...)
A London, caminar, caminar, caminar... Big Ben, Westminster, Buckingham Palace (els guardes reials, el públic apropant-se a la reixa per veure el Palau -com si no es veiés de lluny-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum i Notting Hill. Quasi res! He de dir que vam gaudir d’uns guies de luxe durant la tarda-nit de Diumenge (mil gràcies Andrea i Kevin).

El cap de setmana ha passat i em teniu de nou a Cambridge amb la meva nova vida: Marcus que mira de comprar una nova casa, Miki que no tinc clar encara si treballa tots els dies i de què, i Christian que plora i es queixa i a vegades ni ell sap perquè. Són genials. He de dir que el projecte “Christian Reeducation” avança poc a poc. És complicat sense el consentiment explícit dels pares. De totes maneres, com ja us he dit a alguns, crec que sóc la única persona que li dedica temps per jugar i només jugar. El problema és que quan paro de fer-ho... comença a plorar. Però en el fons està encantat. I em busca continuament.

A l’escola d’anglés, m’han canviat de classe i de professor. Cosa de la que estic encantat, perquè el professor que tenia abans no era professor. Era advocat. Sabia de pedagogia i didàctica el que jo sé de fusió nuclear. Reconec que em costava tolerar-lo. El dia que li vaig dir que no feia el deures perquè no els considerava rellevants pel meu anglés em va dir que com alternativa li fes una redacció de 200 paraules per descriure l’interior d’una pilota de ping pong. Tenia 240 paraules al dia següent. Era un pèrdua de temps fer classe amb ell. El fet és que ell no m’agradava. Ell sabia que a mi no m’agradava i llavors jo no li agradava. Jo sabia que ell sabia que jo no li agradava. I ell sabia que jo sabia que ell sabia que no m’agradava. Bé, és igual. Ja no estem junts. Ara, nous profes, nous companys i molt bé. I entre d’altres coses, avui he aprés que l’alfabet camboià és el més extens del món amb 74 lletres. M’ha canviat la vida...





I’m here again. I have not forgotten about the blog, I only had bit time to devote or to connect to the Internet. Why? I received a very special visit with which I have spent 5 fantastic days. First in Cambridge, then in London. Maria (Hello Maria!) made a undesirable trip (what schedules!) to see me after one month ago.
We made an effort to make ultrafast visits to Cambridge and London, as you can see on the pictures. In Cambridge (latest pictures), we visited Queen’s College and University Library, with prior rest at The Eagle, the oldest pub in Cambridge, where Professor Watson and his partner discovered (after several beers) the DNA chain with helix form. Undoubtedly, one of the most important discoveries of our age. Impossible to drink coffee and not think about my high school biology teacher (Basseda, I remember you...)
In London, walking, walking, walking ... Big Ben, Westminster Palace Buckingham (royal guards, the viewers closer to the fence to see the palace -as if you can’t see it from far-), Piccadilly Circus, Chinatown, Covent Garden, British Museum, Soho, Brick Lane, Oxford Street, The City, Tate Modern Museum and Notting Hill. Almost nothing! I have to say that we had two high-class guides during the afternoon of Sunday (thanks Andrea and Kevin).

The weekend has passed and I have come back to Cambridge with my new life: Marcus looking to buy a new home, Miki I am not clear yet if she works every day and what she does it in, and Christian, who still cries and complains and sometimes even he doesn’t know why. They are great. I have to say that the "Christian Reeducation" project is progressing slowly. It's difficult without the explicit consent of parents. Anyway, as I told some of you, I think I am the only person who gives him time to play and just play. The problem is that when you stopped doing so... he begins to cry. But basically, he is delighted. He’s always looking for me.

At the English School, I have changed class and teacher. Thing that I'm happy with, because the teacher who I had before wasn’t really a teacher. He was a lawyer. He knew so pedagogy and didactics as I know about nuclear fusion. I recognize that I can’t tolerate him so much. The day I told him that I haven’t done my homework because I didn’t consider it relevant to my English he told me to do, as an alternative, a 200 words composition to describe the inside of a ping-pong ball. He had 240 words on the following day. It was a waste of time doing lesson with him. He didn’t like me. He knew that I didn’t like him and then he doesn’t like me. I knew that he knew that I didn’t like him. And he knew that I knew that he knew I didn’t like him. Well, t doesn’t matter. We aren’t together anymore. Now, new teachers, new classmates and everything is good. And among other things, today I learned that the Cambodian alphabet is the largest in the world with 74 letters. It changes my life...