Miki Scissorshands

Oi que en Christian sembla un nen molt macot a les fotos que vaig publicar? El pentinat feia molt. I dic feia, perquè ja no té petinat.
Quina és la meva sorpresa quan arribo a casa l’altre dia i quan el nen em ve corrent a rebre’m a la porta veig que li han (intentat) tallar el cabell. Us puc descriure la cara que vaig posar en veure el nen amb la frase amb la que la mare em va rebre: “És que li costa molt estar-se quiet”. Resposta: “És clar”, acompanyada d’una expressió a mig camí entre la comprensió i la compasió.
La mare explica que ella li talla el cabell a tota la seva família, fins i tot a ella mateixa. M’ho crec i confio en que ho fa bé, i que si el nen sembla que hagi estat atropellat per una trotinada màquina de tallar la gespa és perquè no té la capacitat d’estar-se quiet més de dos segons.
Bé, aquest era el meu vot de confiança fins que al dia següent va ser el pare el que es va posar a les mans de la seva dona per tallar-se el cabell. La teoria de “el nen no sap estar-se quiet” evoluciona a altres hipòtesis: “el pare tampoc sap estar-se quiet”, “la mare no es mostra sincera sobre la seva habilitat amb les tisores”, “definitivament tenim gustos diferents respecte al que pentinats es refereix o fins i tot sobre el que podríem considerar el concepte de pentinat”.
De debò, és una sensació estranya quan creus ser l’únic que es dóna compte de que allò és un desastre. Per a que us feu una idea, quan parlava amb el pare durant el sopar, no podia evitar mirar contíuament a la clariana qué lluïa a l’esquerra del seu front.
Sé que és el post més idoni per complementar amb imatges, però reconec que no m’he vist amb cor de fer-los.
Sigui com sigui, tot plegat és una senyal de les persones que m’envolten, més preocupades pel que es troba a l’interior que a l’exterior. I això sí que és agraït.


Christian looks a very cute child in the pictures I published, isn’t it? The hairstyle was important for it. And I say “was”, because he hasn’t any hairstyle now.
What is my surprise when I come home the other day and when the child comes running to me at the door I see someone has (tried to) cut his hair. I could describe the my face when I saw the child with the sentence that the mother uses to receive me: "He has some difficulties to keep still." Answer: "Sure", accompanied by an expression a halfway house between understanding and compassion.
The mother explains that she cuts the hair to all the family, even herself. I believe it and I trust that she does well, and if the child looks to have been knocked down by a broken lawnmower is because he hasn’t the capacity to keep still more than two seconds.
Well, that was my vote of confidence until the next day was the father who was put in the hands of his wife for cutting his hair. The theory of "the child don’t knows how to keep still" moves to other hypotheses: "the father also knows how to keep still", “the mother isn’t showing herself sincere about her skill with the scissors", "definitely, we have different tastes about what concerns to hairstyles or even about what we could consider the concept of hairstyle. "
Seriously, it's a strange feeling when you think you are the only one that realizes that that is a disaster. To give you an idea, when I talked with the father during the dinner, I couldn’t avoid looking continually at the clear bold zone that shined at the left of his forehead.
I know it is more appropriate to complement the post with pictures, but I admit that I haven’t had enought brave to take it.
Either way, all this is a sign of the kind of people who surround me, more concerned with the interior than the exterior. And that’s really appreciated.

Home New Home

Sé que és tard, i que quasi no té sentit comunicar-ho en aquest moment, però he de dir-vos que fa una setmana que vaig mudar-me de casa. Això significa que el video de la meva habitació i la foto copiada del GoogleEarth queden oficialment caducats.

Perquè m’he mudat? El fet és que la meva família fa obres a la casa a on estaven vivint. La volen fer més gran i arreglar-la per acollir més estudiants. Tot va ser molt ràpid, i en tres dies van fer la mudança pel seu compte. El diumenge 20, quan em vaig llevar, a la casa no quedava més que el meu llit, la meva tauleta de nit, i jo. Era com si s’haguessin oblidat de mi. Però no era així.

Ara em trobo en una nova vivenda, més petita, però més habitable. Des d’aquí no necessito gastar-me 11 pounds setmanals per anar a l’escola d’anglès. Les meves cames em porten, i és un camí molt agradable, atravessant parcs que semblen catifes verdes gegants i pels carrers més importants del centre de la ciutat. De fet, crec que sóc l’únic que agraeix el canvi. La família ja m’està dient que vol canviar, que la casa no els agrada i volen una més gran (no m’importa, però que almenys esperin a que jo marxi...). A qui tampoc li deu agradar la casa és el nou estudiant. Jo ja hi estic acostumat, però us asseguro que per a qui no ho estigui es fa difícil conviure amb els plors i crits continus del petit Christian. De fet, jo ja compto amb ells pel matí i no estic tan pendent de posar-me l’alarma del mòbil. Com a prova de la seva efectivitat: no he arribat tard a classe cap dia.

El nou estudiant és diu Gabort i té 50 anys. Prim, alt, amb ulleres, canós i un bon bigoti de l’est. Molt seriot. És Ginecòleg i Director de l’hospital d’una important ciutat d’Hungria. Pare de quatre criatures ja crescudes (dos d’elles estudien a Salamanca). Deu estar alucinant amb la família. Res més gràfic que el que li ha passat aquest matí. El senyor estava tan tranquil al bany, rentant-se les dents, crec que en pijama. Christian ha entrat al bany sense fer gaire soroll i ha tancat el pestell. L’home no s’assebentat. Mentrestant, en Marcus estava buscant desesperadament al nen, fins que que ha descartat totes les cambres, restant com a única opció el bany (que no s’imaginava ocupat). Quan s’ha percatat que la porta estava tancada, Marcus ha cridat a través de la porta vàries vegades. S’ha espantat de debò al veure que el nen no responia (però tampoc Gabort, fet que encara no entenc). Conseqüència: en qüestió de centèsimes de segon Marcus s’ha llençat cap a la porta i la ha reventat! Com si dels GEOS es tractés! Quedeu-vos amb la cara de Gabort, que s’ha girat de cop, amb el raspall de dents i tota la pasta dins de la boca, i els ulls com a plats, i que no entenia en absolut l’entrada brutal de Marcus al bany. Estava flipant. El pare m’ho explicava a l’hora de sopar. Estava molt avergonyit.

Amb aquest episodi he començat el dia. És tota una sorpresa saber què em despertarà demà...


I know it's late, and maybe it hasn’t any sense to communicate this now, but I have to tell you that a week ago I moved. It means that the video of my room and the photo copied from GoogleEarth are officially expired.

Why I moved? The fact is that my family does buildingwork at the house where they were living. They want to make it bigger and fix it to accommodate more students. Everything went very fast, and in three days they made the move on their own. On Sunday 20, when I got up, in the house was only my bed, my bedside table, and me. It was as if they had forgotten me. But it wasn’t the case.

Now I’m in a new house, smaller but more livable. From here I don’t need to spend 11 pounds a week to go to English School. My legs do it for me, being a very pleasant way, crossing parks like giant green carpets nd across teh most important streets of the city center. In fact, I’m the only one who appreciates the change. The family is telling me they want to change again, that they don’t like the house and want a bigger ( I don’t mind, but at least wait until I leave...). Another person who maybe doesn’t like the house is the new student. I’m already used to, but I assure you that if your are not used to, it’s difficult to live with the constant crying and screaming of the little Christian. In fact, I already take them into account in the morning and I don’t set the alarm on my phone anymore. As proof of its effectiveness: I haven’t arrived late to class any day.

The new student is 50 years old and his name is Gabort. Slim, tall, with glasses, and a good eastern mustache. Very serious. He’s gynaecologist and the Head of a hospital in a major city in Hungary. Father of four grown children already (two of them studying in Salamanca). He must be gobsmacked at the family. Anything could be more graphic than what has happened this morning. The gentleman was so quiet in the bathroom, washing his teeth, I think wearing his pajamas. Christian has gone into the bathroom without making much noise and closed the latch. The man hasn’t found out. Meanwhile, Marcus was desperately looking for the child until it has ruled out all the rooms, as the only remaining option was the bathroom (that he didn’t imagine it was occupied). When he has realize that the door was closed, Marcus has called through the door several times. Was really scared to see that the child did not respond (but either Gabort, which still I do not understand). Consequence: in a few hundredths of a second Marcus has thrown out the door and has break it! As if he was the SWAT! Stay with the face of Gabort that has turned suddenly, with the toothbrush and paste in the whole mouth and eyes opened as plates, who didn’t understand at all the brutal entry of Marcus into the bathroom. He was gobsmacked. The father told me at the dinner. He was very embarrassed.

With this episode I started the day. It would be a surprise to know what will wake me up tomorrow ...

First Visit

Aquest cap de setmana he tingut l'honor de ser visitat per l'Andrea i en Kevin. Pels que no ho sabeu (la majoria) ella és la meva cosina i viu a Londres des fa uns tres anys. En allà va conèixer en Kevin, el seu company.
Com a bons anglesos, primer van dinar en un pub per, alhora, veure el gran partit entre Manchester United i Manchester City. Un partidàs (espero que no ens toqui el ManU a la Champions... Visca el Barça!!). Resultat: 4-3. Va guanyar el Manchester United amb un gol... al minut 96!!
Després del partit vam estar passejant, vam visitar el King's College, prendre el solet prenent un cafè a la vora del Riu Cam... Va ser un autèntic diumenge de relax. M'ho vaig passar molt bé!! Em va fer molta il·lusió la seva visita. D’aquí poc ens trobem a Londres de nou... i amb la Maria.

Aquí teniu algunes fotos:




I had the honor of being visited by Andrea and Kevin this weekend. For those who don’t know them (most), she is my cousin and lives in London about three years ago. In there she met Kevin, her partner.
As good English people, we were first to a pub for lunch while seeing the great game between Manchester United and Manchester City. It was an amazing game (I hope we haven’t to play against the Manu at the Champions... Up the Barça!). Result: 4-3. Manchester United won with a goal... in minute 96!
After the game we were walking, we visited King's College, sunbathing while having a coffee close of the River Cam... It was a real relaxing Sunday. I enjoyed so much! I was very glad about his visit. In few days we are going to meet in London again ... and with Maria.

Here are some pictures:

My little children

Sou pocs els que coneixeu els meu petitons. És per això que voldria fer la presentació oficial dels que, des de fa un temps, m’acompanyen arreu i em fan la vida més fàcil.
Per la responsabilitat que suposa tenir-ne cura d’ells, és com si fos el seu pare. Tan de bo. Almenys Zapatero m’hagués donat 2500€ per cada un i m’haguessin sortit quasi gratis. Sort del descompte...
D’ara en endavant em podeu considerar un home biònic del que no podeu parlar a les seves esquenes. Sempre us estaré escoltant. De fet, com he fet fins ara, encara que només haureu de dir-me les coses una vegada. Màxim dos, ho prometo.
Per cert, encara no tenen nom. Alguna proposta?

Us “sento” a prop (aquest joc de paraules només és pels catalanoparlants)

Aquí una mostra dels meus petits:



Not many of you know my little children. That's why I would make the official presentation of which, for some time, accompanies me everywhere and makes my life easier.
For the responsibility that is take care of them, is like if I was their father. I would like. Al least Zapatero would have given me € 2500 for each and they would have been almost free. I was lucky with the discount...
From now on you can consider me a bionic man of who you can’t speak on their backs. I always will be hearing. In fact, as I have done until now, altough you only will have to tell me things once. Up to two, I promise.
By the way, they still haven’t name. Any suggestion?

Here is a sample of my children:

Family "Man"

Abans de continuar explicant-vos qualsevol cosa, crec que la meva família amfitriona mereix una “capítol” per sí sola. Intentaré que aixó no sembli un informe social.

Matrimoni hetero amb un fill petit en comú. Classe social: mitja-baixa. Una gent senzilla i encantadora. Tinc sort. Centrem-nos una mica en cadascú.

El nom del pare és Marcus. Té 43 anys i és anglés. Aquest és el seu primer matrimoni. És constructor-paleta. Té la seva pròpia constructora. Però al Regne Unit també hi ha crisi, i les coses estan difícils. De totes maneres, crec que caba de contractat un projecte bastant important.
És un home de tarannà tranquil, simple. Quan era jove no va acabar l’escolarització obligatòria i es va posar a treballar de seguida en feines sense gaire qualificació.
Es va dedicar uns anys a la boxa professional, i em consta que va guanyar algun premi. Va deixar la boxa a conseqüència d’un greu accident de cotxe, del que encara té seqüeles. Sembla que ho enyora. Assegura que el seu fill, amb dos anyets, té habilitats per la boxa i li vol ensenyar.
Pel que explica ell mateix, sembla que abans de conéixer la seva dona era una altra persona. Com a record, un cos tatuat per tot arreu. Com té la pell tan blanca recorda una obra de Miró com, per exemple, El cantant. Fins i tot té una dona tatuada al pit, i quan el mou, sembla que la noia estigui saltant! Sí, hortera. Si voleu, també podeu imaginar-vos la meva cara quan em va oferir una mostra de les seves habilitats pectorals i la dona tatuada obrint-se els dos primers botons de la camisa (“Això no està passant…”).

La mare és tailandesa i és diu Jirawan, encara que tothom li diu Miki. Té 41 anys i només fa quatre que viu a Anglaterra amb en Marcus. Es van casar a Tailandia i van venir cap a aquí. De totes maneres, crec que es van conèixer a Itàlia, a on ella ha estat vivint i treballant durant 20 anys. De fet, ella té un exmarit a Itàlia, que sembla ser un “home de negocis”. Un xic mafiós, segons Marcus. En allà, la Miki té una altre filla de 21 anys amb la que guarda bona relació.
Sens dubte, Miki és la cap de la casa. Tot passa per ella. A part de tenir cura de la casa, també ven roba al mercat. De fet, crec que confecciona les seves pròpies peces. Però mai m’ha quedat massa clar. Marcus diu que té varis negocis, però jo no he vist res. Ho confirmaré. És una dona generosa que, per sort, fuig del cuina purament anglesa, i prefereix mantenir-se en dietes més italianes o tailandeses. I en grans quantitats. Quan arriba el plat a taula, abans de dir gràcies, sovint surt un “tot això és per a mi?”.
A Miki li ha costat força aprendre l’anglés. De fet, no és que el parli molt bé. Jo ja he decidit que no he de tenir com a referència de la llengua el que ella pugui dir. Em fa ràbia, perquè sovint faig l’esforç de parlar-li en una gramàtica i vocabulari impecables, i ella no m’entén. Al final, és més efectiu dir tot en temps present i al estil indi. Per sort, el que parla més a la casa, és Marcus.
Miki és budista de cap a peus. I Marcus, s’hi va convertir en casar-se. Així que us podeu imaginar la pau, el respecte i bon rotllo que es pot respirar a la casa. S’agraeix. De fet, saps quan Miki està netejant perquè sents els cants budistes sortint de l’equip Hi-FI.

Per últim, el que es pot considerar el rei de la casa. El meu nou germà petit (amb permís de la meva família), Christian. Encara no ha fet tres anys, o sigui que no va escola. Sempre està a casa, amb la mare. Fins i tot va a treballar amb ella al mercat els caps de setmana. La diferència és que el nen no ven roba. Ven joguines. Les seves joguines. I se’n compra de noves. Sembla que és tot un crack pels negocis. Ven més que la mare! La seva estratègia és la següent: em compro una joguina per 1 lira, jugo amb ella durant una setmana, i el cap de setmana següent la venc per 5 lires. Està salvant l’economia d’aquest país.
És fill únic, o sigui que a vegades ésta una mica mimat. De fet, hi ha moments en que m’he de contenïr per no intervenir, en el sentit més professional de la paraula. Per exemple, a l’hora de sopar. La mare diu que al nen li costa molt està tranquil quan sopa. Jo intento dir-li telepàticament a la mare que apagui la TV que està a tot volum, que no senti al nen en una cadira giratòria d’oficina amb la que a penes arriba a la taula, o que no li doni joguines mentre menja, o que li ensenyi a menjar sol, etc. Definitivament, crec que no tinc poders telepàtics...
Sigui com sigui, el nen és adorable i carinyós, i molt intel·ligent. De moment, parla anglés (em costa molt entendre’l), italià, i una mica de tailandés. És molt juganer i enèrgic. Acostumat a la presència de estudiants a la casa, el nen té un máster en habilitats socials. Molt feliç de tenir-nos a casa seva.
No m’equivoco si dic que el nen està encantat amb mi. M’he passat hores jugant amb ell. Ell ho agraeix (i els pares també). No sé perquè però té dificultats per poder pronunciar el meu nom, així que sóc oficialment Man: “Man, dinner already!”, “Man, come to play!”, “Hello, Man!”, “Bye, Man!”. Li accepto. A canvi, jo li dic Little Boy. Ah, i reconec que d’amagat, quan els pares no hi són massa presents, estic treballant en la reeducació d’alguns aspectes, bàsicament relacionats amb l’ordre i les normes. El subjecte està responent.

En fi, aquesta és la meva família amfitriona, i estic molt bé amb ells. He començat a agafar-los carinyo.


Before telling you anything further, I think my hostfamily deserves a "chapter" for itself. I’ll try this doesn’t seem a social report.

Hetero marriage with a young son of both. Social class: medium-low. Simple and lovely people. I'm lucky. Let us focus a little in each.

Father's name is Marcus. He is 43 years old and English. This is his first marriage. He’s bricklayer-builder. Has its own construction company. But there's also crisis at UK, and things are difficult. Anyway, I think he’ve just hired a quite important project.
He’s a man of quiet disposition, simple. When he was young did not complete compulsory school and started working immediately in jobs without much qualification.
He spent several years in professional boxing, and I know he won a prize. He left boxing because of a serious car accident, which still has consequences in him. It seems that he misses boxing. He ensures that his son, who is two years old, has boxing skills and he wants to teach him.
As he explains, it seems that before knowing his wife he was someone else. As a reminder, a body tattooed everywhere. Because he has the skin so white, it reminds a work of Miro, for example, The singer. He even has a woman tattooed on his chest, and when he moves it, it seems that the girl is jumping! Yes, lacking in taste. If you want, you can imagine my face when I gave a sample of their pectorals skills and the tattooed woman opening up the first two buttons of his shirt ( "This is not happening ...").

The mother is Thai and is named Jirawan, even if everyone says Miki. He is 41 years old and only has been living four years in England with Marcus. They married in Thailand and came to here. Anyway, I think they met in Italy, where she has been living and working for 20 years. In fact, she has a husband in Italy, who appears to be a "businessman." A little mafia, according to Marcus. In there, Miki has another daughter who is 21 years old, and she has a good relationship with her.
Undoubtedly, Miki is the head of the house. Everything happens throw her. Besides taking care of the house, also sells clothing at the market. In fact, I think that makes their own clouthes. But I have never been too clear. Marcus says she has several businesses, but I have not seen anything. I’ll confirm. She is a generous woman who, thankfully, avoids the purely English cooking, and prefers to stay in Italian or Thai diets. And in large quantities. When the dish arrives at the table, before saying thanks, often I say: "this is for me?".
Miki has found really hard to learn English. In fact, she doesn’t speak very well. I've decided that I don’t have to have as a reference the language that she could speak. It makes me angry, because I often do an effort to speak to her in impeccable grammar and vocabulary, and she doesn’t understand me. Finally, it’s most effective in the present tense and the Indian style. Fortunately, who speaks more in the house is Marcus.
Miki is Buddhist, from head to toe. And Marcus became Buddhist when he married. So you can imagine the peace, respect and good vibes that you can breathe in the house. I appreciate that. In fact, you know when Miki is cleaning because you heard the Buddhist chants leaving the HI-FI.

Finally, who can be considered the king of the house. My new little brother (with permission of my family), Christian. He isn’t three years yet, so he doesn’t go to school. Is always at home with Mom. He even worked with her at the market on weekends. The difference is that the child doesn’t sell clothes. He sells toys. Their toys. And he buys new ones. It seems that he’s a “crack” for business. He sells more than the mother! Its strategy is this: I buy a toy for 1 pound, play with it for a week and the next weekend I sell for 5 pounds. He’s saving the economy of this country.
It's only child, so he’s sometimes a bit of spoiled kid. In fact, there are times that I contain myself to not intervene, in the professional meaning of the word. For example, at dinner. The mother says the child has quite difficult to be calm when he’s havomng dinner. I try telepathically to tell the mother: to turn off the TV with high volume, don’t seat the child in an office swivel chair with wich barely reaches the table, or don’t give toys to him while he’s eating, or teach him how to eat alone, etc.. Definitely, I guess I don’t have telepathic powers...
Either way, the child is adorable and affectionate, and very intelligent. Currently speak English (it's very difficult for me to understand him), Italian, and some Thai. It is very playful and energetic. Accustomed to the presence of students in the house, the child has a masters degree in social skills. He’s very happy to have us at home.
I’m not mistaken if I say that the child is happy with me. I’ve spent hours playing with him. He appreciates it (and parents too). I don’t know why, but he has difficulties to pronounce my name, so I am officially Man: "Man, dinner already!", "Man, come to play!", "Hello, Man!", "Bye, Man!". I agree. In return, I say Little Boy. Oh, and I admit that, secretly, when parents are not too present, I am working on the retraining of some aspects, mainly related to the order and rules. The subject is responding.

Anyway, this is my host family, and I am fine with them. I started taking affection to them.

Posem-nos al dia

Bé, fa més de dues setmanes que vaig marxar cap a Cambridge. Alguns de vosaltres heu anat sabent alguns detalls i anècdotes des de llavors, però altres a penes teniu constència de que estic viu. Ho estic.
Anem a fer un repasset. Fa dos setmanes que estic vivint amb una família anglesa a Cambridge. Exactament aquí:

Well, More than two weeks ago I went to Cambridge. Some of you have been knowing some details and stories since then, but others just have proof that I am alive. I am. Lets take a review. I'm living with an English family in Cambridge from two weeks ago. Exactly here:

My home:



Entre setmana, faig unes 5 hores de classe d’anglés diàries. Alternativament, una semana fem classe de de 9h a 14h i la següent de 13h a 18h. Per tant, aquesta és la meva segona casa:

On weekdays, I do 5 hours a day of English class. Alternatively, one week we do class from 9am to 2pm and the next from 1pm to 6pm. So, this is my second home:

The English school:



La resta del temps: estudiar anglés, llegir en anglés, veure pelis i sèries en anglès, xerrar en anglés amb la família, correr en anglès (sempre per l’esquerra). Els caps de setmana els dedico a fer una mica de turisme en anglès. Us deixo a continuació la primera mostra. Visita al mercat central (que de fet, veig cada dia), Trinity College i Saint John’s College. Trinity College és el College amb més Premis Nobel. Així que ja sabeu: si voleu un premi nobel, matriculeu-vos! Ah, menció especial a la fotografia que Newton descobreix la Llei de la gravetat amb la famosa poma:

The rest of time: studying English, reading English, watching movies and series in English, talking in English with the family, running in English (always the left side). I dedicate the weekends to sightseeing in English. I let you the first sample below. Visit to the central market (in fact, I see it every day), Trinity College and St. John's College. Trinity College is the College with more Nobel laureates. So you know: if you want a Nobel prize, please register! Oh, special mention to the picture wich Newton discovered the law of gravity with the famous apple:

Initĭum

Amb aquesta entrada enceto el meu tercer bloc en vida, i alhora el més personal. Serà un bloc per mantenir viu el meu anglés, així que podeu esperar algun error. Tot lector serà benvingut i convidat a deixar petjada amb algun comentari. Gràcies. Tan de bo que ho gaudiu!

With this entry I begin my third blog on life, and also the more personal. It will be a blog to keep alive my English, so you can expect some mistake. All reader will be welcome and invited to leave a trace with a comment. Thank you. I wish you enjoy it!