Abans de continuar explicant-vos qualsevol cosa, crec que la meva família amfitriona mereix una “capítol” per sí sola. Intentaré que aixó no sembli un informe social.
Matrimoni hetero amb un fill petit en comú. Classe social: mitja-baixa. Una gent senzilla i encantadora. Tinc sort. Centrem-nos una mica en cadascú.
El nom del pare és Marcus. Té 43 anys i és anglés. Aquest és el seu primer matrimoni. És constructor-paleta. Té la seva pròpia constructora. Però al Regne Unit també hi ha crisi, i les coses estan difícils. De totes maneres, crec que caba de contractat un projecte bastant important.
És un home de tarannà tranquil, simple. Quan era jove no va acabar l’escolarització obligatòria i es va posar a treballar de seguida en feines sense gaire qualificació.
Es va dedicar uns anys a la boxa professional, i em consta que va guanyar algun premi. Va deixar la boxa a conseqüència d’un greu accident de cotxe, del que encara té seqüeles. Sembla que ho enyora. Assegura que el seu fill, amb dos anyets, té habilitats per la boxa i li vol ensenyar.
Pel que explica ell mateix, sembla que abans de conéixer la seva dona era una altra persona. Com a record, un cos tatuat per tot arreu. Com té la pell tan blanca recorda una obra de Miró com, per exemple, El cantant. Fins i tot té una dona tatuada al pit, i quan el mou, sembla que la noia estigui saltant! Sí, hortera. Si voleu, també podeu imaginar-vos la meva cara quan em va oferir una mostra de les seves habilitats pectorals i la dona tatuada obrint-se els dos primers botons de la camisa (“Això no està passant…”).
La mare és tailandesa i és diu Jirawan, encara que tothom li diu Miki. Té 41 anys i només fa quatre que viu a Anglaterra amb en Marcus. Es van casar a Tailandia i van venir cap a aquí. De totes maneres, crec que es van conèixer a Itàlia, a on ella ha estat vivint i treballant durant 20 anys. De fet, ella té un exmarit a Itàlia, que sembla ser un “home de negocis”. Un xic mafiós, segons Marcus. En allà, la Miki té una altre filla de 21 anys amb la que guarda bona relació.
Sens dubte, Miki és la cap de la casa. Tot passa per ella. A part de tenir cura de la casa, també ven roba al mercat. De fet, crec que confecciona les seves pròpies peces. Però mai m’ha quedat massa clar. Marcus diu que té varis negocis, però jo no he vist res. Ho confirmaré. És una dona generosa que, per sort, fuig del cuina purament anglesa, i prefereix mantenir-se en dietes més italianes o tailandeses. I en grans quantitats. Quan arriba el plat a taula, abans de dir gràcies, sovint surt un “tot això és per a mi?”.
A Miki li ha costat força aprendre l’anglés. De fet, no és que el parli molt bé. Jo ja he decidit que no he de tenir com a referència de la llengua el que ella pugui dir. Em fa ràbia, perquè sovint faig l’esforç de parlar-li en una gramàtica i vocabulari impecables, i ella no m’entén. Al final, és més efectiu dir tot en temps present i al estil indi. Per sort, el que parla més a la casa, és Marcus.
Miki és budista de cap a peus. I Marcus, s’hi va convertir en casar-se. Així que us podeu imaginar la pau, el respecte i bon rotllo que es pot respirar a la casa. S’agraeix. De fet, saps quan Miki està netejant perquè sents els cants budistes sortint de l’equip Hi-FI.
Per últim, el que es pot considerar el rei de la casa. El meu nou germà petit (amb permís de la meva família), Christian. Encara no ha fet tres anys, o sigui que no va escola. Sempre està a casa, amb la mare. Fins i tot va a treballar amb ella al mercat els caps de setmana. La diferència és que el nen no ven roba. Ven joguines. Les seves joguines. I se’n compra de noves. Sembla que és tot un crack pels negocis. Ven més que la mare! La seva estratègia és la següent: em compro una joguina per 1 lira, jugo amb ella durant una setmana, i el cap de setmana següent la venc per 5 lires. Està salvant l’economia d’aquest país.
És fill únic, o sigui que a vegades ésta una mica mimat. De fet, hi ha moments en que m’he de contenïr per no intervenir, en el sentit més professional de la paraula. Per exemple, a l’hora de sopar. La mare diu que al nen li costa molt està tranquil quan sopa. Jo intento dir-li telepàticament a la mare que apagui la TV que està a tot volum, que no senti al nen en una cadira giratòria d’oficina amb la que a penes arriba a la taula, o que no li doni joguines mentre menja, o que li ensenyi a menjar sol, etc. Definitivament, crec que no tinc poders telepàtics...
Sigui com sigui, el nen és adorable i carinyós, i molt intel·ligent. De moment, parla anglés (em costa molt entendre’l), italià, i una mica de tailandés. És molt juganer i enèrgic. Acostumat a la presència de estudiants a la casa, el nen té un máster en habilitats socials. Molt feliç de tenir-nos a casa seva.
No m’equivoco si dic que el nen està encantat amb mi. M’he passat hores jugant amb ell. Ell ho agraeix (i els pares també). No sé perquè però té dificultats per poder pronunciar el meu nom, així que sóc oficialment Man: “Man, dinner already!”, “Man, come to play!”, “Hello, Man!”, “Bye, Man!”. Li accepto. A canvi, jo li dic Little Boy. Ah, i reconec que d’amagat, quan els pares no hi són massa presents, estic treballant en la reeducació d’alguns aspectes, bàsicament relacionats amb l’ordre i les normes. El subjecte està responent.
En fi, aquesta és la meva família amfitriona, i estic molt bé amb ells. He començat a agafar-los carinyo.
Before telling you anything further, I think my hostfamily deserves a "chapter" for itself. I’ll try this doesn’t seem a social report.
Hetero marriage with a young son of both. Social class: medium-low. Simple and lovely people. I'm lucky. Let us focus a little in each.
Father's name is Marcus. He is 43 years old and English. This is his first marriage. He’s bricklayer-builder. Has its own construction company. But there's also crisis at UK, and things are difficult. Anyway, I think he’ve just hired a quite important project.
He’s a man of quiet disposition, simple. When he was young did not complete compulsory school and started working immediately in jobs without much qualification.
He spent several years in professional boxing, and I know he won a prize. He left boxing because of a serious car accident, which still has consequences in him. It seems that he misses boxing. He ensures that his son, who is two years old, has boxing skills and he wants to teach him.
As he explains, it seems that before knowing his wife he was someone else. As a reminder, a body tattooed everywhere. Because he has the skin so white, it reminds a work of Miro, for example, The singer. He even has a woman tattooed on his chest, and when he moves it, it seems that the girl is jumping! Yes, lacking in taste. If you want, you can imagine my face when I gave a sample of their pectorals skills and the tattooed woman opening up the first two buttons of his shirt ( "This is not happening ...").
The mother is Thai and is named Jirawan, even if everyone says Miki. He is 41 years old and only has been living four years in England with Marcus. They married in Thailand and came to here. Anyway, I think they met in Italy, where she has been living and working for 20 years. In fact, she has a husband in Italy, who appears to be a "businessman." A little mafia, according to Marcus. In there, Miki has another daughter who is 21 years old, and she has a good relationship with her.
Undoubtedly, Miki is the head of the house. Everything happens throw her. Besides taking care of the house, also sells clothing at the market. In fact, I think that makes their own clouthes. But I have never been too clear. Marcus says she has several businesses, but I have not seen anything. I’ll confirm. She is a generous woman who, thankfully, avoids the purely English cooking, and prefers to stay in Italian or Thai diets. And in large quantities. When the dish arrives at the table, before saying thanks, often I say: "this is for me?".
Miki has found really hard to learn English. In fact, she doesn’t speak very well. I've decided that I don’t have to have as a reference the language that she could speak. It makes me angry, because I often do an effort to speak to her in impeccable grammar and vocabulary, and she doesn’t understand me. Finally, it’s most effective in the present tense and the Indian style. Fortunately, who speaks more in the house is Marcus.
Miki is Buddhist, from head to toe. And Marcus became Buddhist when he married. So you can imagine the peace, respect and good vibes that you can breathe in the house. I appreciate that. In fact, you know when Miki is cleaning because you heard the Buddhist chants leaving the HI-FI.
Finally, who can be considered the king of the house. My new little brother (with permission of my family), Christian. He isn’t three years yet, so he doesn’t go to school. Is always at home with Mom. He even worked with her at the market on weekends. The difference is that the child doesn’t sell clothes. He sells toys. Their toys. And he buys new ones. It seems that he’s a “crack” for business. He sells more than the mother! Its strategy is this: I buy a toy for 1 pound, play with it for a week and the next weekend I sell for 5 pounds. He’s saving the economy of this country.
It's only child, so he’s sometimes a bit of spoiled kid. In fact, there are times that I contain myself to not intervene, in the professional meaning of the word. For example, at dinner. The mother says the child has quite difficult to be calm when he’s havomng dinner. I try telepathically to tell the mother: to turn off the TV with high volume, don’t seat the child in an office swivel chair with wich barely reaches the table, or don’t give toys to him while he’s eating, or teach him how to eat alone, etc.. Definitely, I guess I don’t have telepathic powers...
Either way, the child is adorable and affectionate, and very intelligent. Currently speak English (it's very difficult for me to understand him), Italian, and some Thai. It is very playful and energetic. Accustomed to the presence of students in the house, the child has a masters degree in social skills. He’s very happy to have us at home.
I’m not mistaken if I say that the child is happy with me. I’ve spent hours playing with him. He appreciates it (and parents too). I don’t know why, but he has difficulties to pronounce my name, so I am officially Man: "Man, dinner already!", "Man, come to play!", "Hello, Man!", "Bye, Man!". I agree. In return, I say Little Boy. Oh, and I admit that, secretly, when parents are not too present, I am working on the retraining of some aspects, mainly related to the order and rules. The subject is responding.
Anyway, this is my host family, and I am fine with them. I started taking affection to them.
Matrimoni hetero amb un fill petit en comú. Classe social: mitja-baixa. Una gent senzilla i encantadora. Tinc sort. Centrem-nos una mica en cadascú.
El nom del pare és Marcus. Té 43 anys i és anglés. Aquest és el seu primer matrimoni. És constructor-paleta. Té la seva pròpia constructora. Però al Regne Unit també hi ha crisi, i les coses estan difícils. De totes maneres, crec que caba de contractat un projecte bastant important.És un home de tarannà tranquil, simple. Quan era jove no va acabar l’escolarització obligatòria i es va posar a treballar de seguida en feines sense gaire qualificació.
Es va dedicar uns anys a la boxa professional, i em consta que va guanyar algun premi. Va deixar la boxa a conseqüència d’un greu accident de cotxe, del que encara té seqüeles. Sembla que ho enyora. Assegura que el seu fill, amb dos anyets, té habilitats per la boxa i li vol ensenyar.
Pel que explica ell mateix, sembla que abans de conéixer la seva dona era una altra persona. Com a record, un cos tatuat per tot arreu. Com té la pell tan blanca recorda una obra de Miró com, per exemple, El cantant. Fins i tot té una dona tatuada al pit, i quan el mou, sembla que la noia estigui saltant! Sí, hortera. Si voleu, també podeu imaginar-vos la meva cara quan em va oferir una mostra de les seves habilitats pectorals i la dona tatuada obrint-se els dos primers botons de la camisa (“Això no està passant…”).
La mare és tailandesa i és diu Jirawan, encara que tothom li diu Miki. Té 41 anys i només fa quatre que viu a Anglaterra amb en Marcus. Es van casar a Tailandia i van venir cap a aquí. De totes maneres, crec que es van conèixer a Itàlia, a on ella ha estat vivint i treballant durant 20 anys. De fet, ella té un exmarit a Itàlia, que sembla ser un “home de negocis”. Un xic mafiós, segons Marcus. En allà, la Miki té una altre filla de 21 anys amb la que guarda bona relació.
Sens dubte, Miki és la cap de la casa. Tot passa per ella. A part de tenir cura de la casa, també ven roba al mercat. De fet, crec que confecciona les seves pròpies peces. Però mai m’ha quedat massa clar. Marcus diu que té varis negocis, però jo no he vist res. Ho confirmaré. És una dona generosa que, per sort, fuig del cuina purament anglesa, i prefereix mantenir-se en dietes més italianes o tailandeses. I en grans quantitats. Quan arriba el plat a taula, abans de dir gràcies, sovint surt un “tot això és per a mi?”.
A Miki li ha costat força aprendre l’anglés. De fet, no és que el parli molt bé. Jo ja he decidit que no he de tenir com a referència de la llengua el que ella pugui dir. Em fa ràbia, perquè sovint faig l’esforç de parlar-li en una gramàtica i vocabulari impecables, i ella no m’entén. Al final, és més efectiu dir tot en temps present i al estil indi. Per sort, el que parla més a la casa, és Marcus.
Miki és budista de cap a peus. I Marcus, s’hi va convertir en casar-se. Així que us podeu imaginar la pau, el respecte i bon rotllo que es pot respirar a la casa. S’agraeix. De fet, saps quan Miki està netejant perquè sents els cants budistes sortint de l’equip Hi-FI.
Per últim, el que es pot considerar el rei de la casa. El meu nou germà petit (amb permís de la meva família), Christian. Encara no ha fet tres anys, o sigui que no va escola. Sempre està a casa, amb la mare. Fins i tot va a treballar amb ella al mercat els caps de setmana. La diferència és que el nen no ven roba. Ven joguines. Les seves joguines. I se’n compra de noves. Sembla que és tot un crack pels negocis. Ven més que la mare! La seva estratègia és la següent: em compro una joguina per 1 lira, jugo amb ella durant una setmana, i el cap de setmana següent la venc per 5 lires. Està salvant l’economia d’aquest país.És fill únic, o sigui que a vegades ésta una mica mimat. De fet, hi ha moments en que m’he de contenïr per no intervenir, en el sentit més professional de la paraula. Per exemple, a l’hora de sopar. La mare diu que al nen li costa molt està tranquil quan sopa. Jo intento dir-li telepàticament a la mare que apagui la TV que està a tot volum, que no senti al nen en una cadira giratòria d’oficina amb la que a penes arriba a la taula, o que no li doni joguines mentre menja, o que li ensenyi a menjar sol, etc. Definitivament, crec que no tinc poders telepàtics...
Sigui com sigui, el nen és adorable i carinyós, i molt intel·ligent. De moment, parla anglés (em costa molt entendre’l), italià, i una mica de tailandés. És molt juganer i enèrgic. Acostumat a la presència de estudiants a la casa, el nen té un máster en habilitats socials. Molt feliç de tenir-nos a casa seva.
No m’equivoco si dic que el nen està encantat amb mi. M’he passat hores jugant amb ell. Ell ho agraeix (i els pares també). No sé perquè però té dificultats per poder pronunciar el meu nom, així que sóc oficialment Man: “Man, dinner already!”, “Man, come to play!”, “Hello, Man!”, “Bye, Man!”. Li accepto. A canvi, jo li dic Little Boy. Ah, i reconec que d’amagat, quan els pares no hi són massa presents, estic treballant en la reeducació d’alguns aspectes, bàsicament relacionats amb l’ordre i les normes. El subjecte està responent.
En fi, aquesta és la meva família amfitriona, i estic molt bé amb ells. He començat a agafar-los carinyo.
Before telling you anything further, I think my hostfamily deserves a "chapter" for itself. I’ll try this doesn’t seem a social report.
Hetero marriage with a young son of both. Social class: medium-low. Simple and lovely people. I'm lucky. Let us focus a little in each.
Father's name is Marcus. He is 43 years old and English. This is his first marriage. He’s bricklayer-builder. Has its own construction company. But there's also crisis at UK, and things are difficult. Anyway, I think he’ve just hired a quite important project.
He’s a man of quiet disposition, simple. When he was young did not complete compulsory school and started working immediately in jobs without much qualification.
He spent several years in professional boxing, and I know he won a prize. He left boxing because of a serious car accident, which still has consequences in him. It seems that he misses boxing. He ensures that his son, who is two years old, has boxing skills and he wants to teach him.
As he explains, it seems that before knowing his wife he was someone else. As a reminder, a body tattooed everywhere. Because he has the skin so white, it reminds a work of Miro, for example, The singer. He even has a woman tattooed on his chest, and when he moves it, it seems that the girl is jumping! Yes, lacking in taste. If you want, you can imagine my face when I gave a sample of their pectorals skills and the tattooed woman opening up the first two buttons of his shirt ( "This is not happening ...").
The mother is Thai and is named Jirawan, even if everyone says Miki. He is 41 years old and only has been living four years in England with Marcus. They married in Thailand and came to here. Anyway, I think they met in Italy, where she has been living and working for 20 years. In fact, she has a husband in Italy, who appears to be a "businessman." A little mafia, according to Marcus. In there, Miki has another daughter who is 21 years old, and she has a good relationship with her.
Undoubtedly, Miki is the head of the house. Everything happens throw her. Besides taking care of the house, also sells clothing at the market. In fact, I think that makes their own clouthes. But I have never been too clear. Marcus says she has several businesses, but I have not seen anything. I’ll confirm. She is a generous woman who, thankfully, avoids the purely English cooking, and prefers to stay in Italian or Thai diets. And in large quantities. When the dish arrives at the table, before saying thanks, often I say: "this is for me?".
Miki has found really hard to learn English. In fact, she doesn’t speak very well. I've decided that I don’t have to have as a reference the language that she could speak. It makes me angry, because I often do an effort to speak to her in impeccable grammar and vocabulary, and she doesn’t understand me. Finally, it’s most effective in the present tense and the Indian style. Fortunately, who speaks more in the house is Marcus.
Miki is Buddhist, from head to toe. And Marcus became Buddhist when he married. So you can imagine the peace, respect and good vibes that you can breathe in the house. I appreciate that. In fact, you know when Miki is cleaning because you heard the Buddhist chants leaving the HI-FI.
Finally, who can be considered the king of the house. My new little brother (with permission of my family), Christian. He isn’t three years yet, so he doesn’t go to school. Is always at home with Mom. He even worked with her at the market on weekends. The difference is that the child doesn’t sell clothes. He sells toys. Their toys. And he buys new ones. It seems that he’s a “crack” for business. He sells more than the mother! Its strategy is this: I buy a toy for 1 pound, play with it for a week and the next weekend I sell for 5 pounds. He’s saving the economy of this country.
It's only child, so he’s sometimes a bit of spoiled kid. In fact, there are times that I contain myself to not intervene, in the professional meaning of the word. For example, at dinner. The mother says the child has quite difficult to be calm when he’s havomng dinner. I try telepathically to tell the mother: to turn off the TV with high volume, don’t seat the child in an office swivel chair with wich barely reaches the table, or don’t give toys to him while he’s eating, or teach him how to eat alone, etc.. Definitely, I guess I don’t have telepathic powers...
Either way, the child is adorable and affectionate, and very intelligent. Currently speak English (it's very difficult for me to understand him), Italian, and some Thai. It is very playful and energetic. Accustomed to the presence of students in the house, the child has a masters degree in social skills. He’s very happy to have us at home.
I’m not mistaken if I say that the child is happy with me. I’ve spent hours playing with him. He appreciates it (and parents too). I don’t know why, but he has difficulties to pronounce my name, so I am officially Man: "Man, dinner already!", "Man, come to play!", "Hello, Man!", "Bye, Man!". I agree. In return, I say Little Boy. Oh, and I admit that, secretly, when parents are not too present, I am working on the retraining of some aspects, mainly related to the order and rules. The subject is responding.
Anyway, this is my host family, and I am fine with them. I started taking affection to them.
5 comentaris:
Hola Manu. Aquest és el meu primer comentari. Primer de tot gràcies pel teu blog. És, com tot tu, divertit i interessant, a part d'intel.ligent.
Sembla que la familia té fusta per a escriure i no perds oportunitat per a "practicar" i fer el teu petit màster en "treball en famílies: enfoc ecologiste". Bé, que et veig d'aqui poc com la sèrie Nanny però amb versió "El cangur".
Continua escribrint. Miquel
Manu!!
Després dius que alguns hem d'aprendre a ser sintètics i breus però avui tu t'enportes el premi ;-)
Ja veig que com diu el Miquel estàs fet tot un suppernanny!! El teu little boy és moníssim!! I preparat perquè quan tingui 3 anys t'hauràs de separar d'ell ja que haurà d'anar a escola i si no hi va l'equip de suport haurà de venir a fert-e una visita. Així que tu mateix..!
A huge hug!!
Hey Maaann!!!
Q risa! Mítico el Popeye Budista! Y tu nuevo hermano pekeñin, mítico como trajina con los toys!
Las pics son preciosas! Cuando vuelvas me das clases de english a mi, ok?
Tu habitación es una kk, pero es lo q tienen, son de libro; 4 paredes y 4 muebles poco destacables.
Me das una envidia horrorosa, cabroncete!
Cuelga más vids! & njoy!
Kss!
Pablete
Què genial és aixecar-se un matí de diumenge ennuvolat i riure, riure i somriure amb Les Aventures del Manu ( o hauria de dir Man?) a Cambridge.
Té molt bona pinta tot el que expliques, perquè després diguis que el Dani i jo som “freaks”, ¡hauria pagat per veure la teva cara en “el moment tatuatge”!...Encara ens estem rient, jejejejeje.
Cuida’t wapo i petonets.
Hola!!! Per fi puc posar algun comentari!!! Doncs res, només dir-te que per variar em fas riure molt quan llegeixo el que escrius. Me n'alegro moltíssim que estigui bé i que hagis tingut sort amb la família, que ja veig que és "peculiar" però tu no podies caure en una família normal. Espero que no et cansis d'escriure i que ho segueixis fent amb aquesta ironia que tan m'agrada.
Un petó enorme!!!
Jàmnica.
Publica un comentari a l'entrada