Durant la meva estada a Cambridge he conegut moltes persones d’arreu del món. Només a l’escola d’anglés han passat més de 150 estudiants en el temps que jo hi he estat. Per suposat que no els he conegut a tots.
Els que ens quedem més temps, com jo (la majoria ve només dues setmanes), hem de desenvolupar una mena d’insensibilitat als acomiadaments, ja que durant el camí vas deixant companys de batalla. O millor dit, ells et deixen a tu.
Ha estat una experiència curiosa el xoc cultural contínu que he estat vivint, fins i tot amb altres espanyols... Per a què després diguin que no hi ha diversitat i que Espanya és una i única. Doncs això, molts europeus (alemanys, francesos, italians, suissos, belgues, noruegs, suecs, polacs, georgians, txecs, etc.) però també moltíssims d’altres indrets (japonesos, sud-coreans, saudites, sudamericans, etc.). Tot plegat, un font d’autoconeixement des de la diferència. Trencant alguns tòpics, confirmant uns altres... Lo tòpic!
De més a menys en nombre: alguns no els he conegut ni vist mai; altres el he vist un cop; altres estaven allà sempre, però no tenien nom; un grup més reduït han estat els meus colegues (amb els que feiem les coses junts, el gran grupet –més profund que el concepte “Amics” al Facebook-); i per últim, els que han estat els meus amics (més a lo mosquetero).
Piotrk (el pelroig), de Polònia, només va estar amb nosaltres dues setmanes, però va ser divertit. Era un jove de 20 que estudiava arqueologia a la universitat de la seva ciutat. Molt bon jan, apassionat de les guerres, aventures de Tierra Media i demés. També apassionat del vodka.
Giacinto, un gran tiu. Va arribar el mateix dia que jo. Encara me’n recordo. De tot el grup de 30 persones que erem en la recepció del primer dia, ell era el que vaig mirar i al moment vaig pensar: “Aquest és italìà!”. Inconfossible. Anti-Berlusconi confés (al saber això em vaig quedar més tranquil), tot just ha acabat Industrials i està deseperat per trobar feina. Un noi responsable, però tot un vividor.
Però el gran company de batalla ha estat l’In. In és un noi coreà. Aquí té 24 anys, però al seu país 25 (Com!?). A Corea del Sud, en el moment que neixes, ja tens un any. In estarà a Cambridge durant 6 mesos, ja que als asiàtics els hi costa força l’anglès, ja que és una llengua infinitament diferent a la seva.
El nois sembla sortit d’un còmic. És molt tímid, i molt educat. A vegades he tingut la sensació de què no diu mai que no per educació. En plan “Yes Man”. Però es deixa anar quan veu una mica.
La “bona educació” fa que sempre es presenti i saludi a tothom, i la gent li correspon. El problema és que al final, com ens confon com nosaltres als asiàtics, acaba saludant gent pel carrer que creu conèixer, i el miren estranyats. Si més no, tot plegat fa que sigui una gran persona, i molt servicial.
Per altra banda, és curiós que m’hagi fet amic del que més em costa entendre quan parla. No només quasi no mou ni obre la boca quan parla, sinó que a més se la tapa amb la mà: no me hables que no te oigo –ni te leo-. És possible que ens tornem a trobar en uns mesos a Barcelona o Estocolm... L’estarem esperant.
During my stay in Cambridge I’ve met many people around the world. Only in the School of English had been more than 150 students during the time that I've been there. Of course I’haven’t met everyone.
The ones who stayed longer, like me (most comes only for two weeks), must develop a kind of insensitivity to farewells, because during the way you left fellows battle. Or rather, they leave you.
It has been a curious experience the continuous culture shock I've been living, even with other Spanish people... And then people say that there is not diversity and Spain is unique. Well, many Europeans (Germans, French, Italian, Swiss, Belgian, Norwegian, Swedish, Polish, Georgian, Czech, etc..) But also many from other places (Japan, South Korea, Saudi, South American, etc.). All has been a source of self-knowledge from the difference. Breaking a few topics, confirming another ones ... The topical!
From most to least in number: I haven’t known or seen some never; others I’ve seen once; others were always there, but they had no name; a smaller group has been my mates (the ones we did things together, the big group –more profound than the concept of "Friends" on the Facebook); and finally, those were my friends (more like the musketeers).
Piotrk of Poland was with us only for two weeks, but it was fun. He was a 20-years-old young man who studied archeology at the university of his city. Very good mate, passionate about wars, adventures of Middle Earth and others. Also he loves vodka.
Giacinto, a good guy. He arrived the same day as me. I remember yet. From the group of 30 people who were in the reception the first day, he was the one I looked to and I thought 'That’s Italian!". Unmistakable. Self-confessed anti-Berlusconi (I was more relaxed when I knew that), has just finished Engineer and he’s like mad looking for work. A responsible a boy, but an opportunisitic.
But the great fellow battle has been In. In is a Korean boy. Here is 24, but in his country he’s 25 (How!?). In South Korea, when they are born, they have already one year. He will be in Cambridge for 6 months, because English is so difficult for Asian people, who have a language immensely different.
The boy seem to come out of a comic. It is very shy and very polite. Sometimes I had the feeling that he never says NO for manners. Like in "Yes Man." But he get uninhibited when he drinks a bit.
The "good manners" makes him always introduce himself and say hello to everyone, and people do the same then. The problem is that, because he confuses Europeans as we with the Asians, he finally waves people at the street that he tinks he knows, and they look surprised. All this makes him a great person and very helpful.
Furthermore, it is curious that I became a friend of the one is more difficult to understand when he speaks. Not only barely moves or opens his mouth when speaking, but also will cover it the hand: Don’t speak to me, because I don’t heard you –and I don’t read you-. We maybe meet again in a few months in Barcelona or Stockholm... We will be waiting.
Els que ens quedem més temps, com jo (la majoria ve només dues setmanes), hem de desenvolupar una mena d’insensibilitat als acomiadaments, ja que durant el camí vas deixant companys de batalla. O millor dit, ells et deixen a tu.
Ha estat una experiència curiosa el xoc cultural contínu que he estat vivint, fins i tot amb altres espanyols... Per a què després diguin que no hi ha diversitat i que Espanya és una i única. Doncs això, molts europeus (alemanys, francesos, italians, suissos, belgues, noruegs, suecs, polacs, georgians, txecs, etc.) però també moltíssims d’altres indrets (japonesos, sud-coreans, saudites, sudamericans, etc.). Tot plegat, un font d’autoconeixement des de la diferència. Trencant alguns tòpics, confirmant uns altres... Lo tòpic!De més a menys en nombre: alguns no els he conegut ni vist mai; altres el he vist un cop; altres estaven allà sempre, però no tenien nom; un grup més reduït han estat els meus colegues (amb els que feiem les coses junts, el gran grupet –més profund que el concepte “Amics” al Facebook-); i per últim, els que han estat els meus amics (més a lo mosquetero).
Piotrk (el pelroig), de Polònia, només va estar amb nosaltres dues setmanes, però va ser divertit. Era un jove de 20 que estudiava arqueologia a la universitat de la seva ciutat. Molt bon jan, apassionat de les guerres, aventures de Tierra Media i demés. També apassionat del vodka.
Giacinto, un gran tiu. Va arribar el mateix dia que jo. Encara me’n recordo. De tot el grup de 30 persones que erem en la recepció del primer dia, ell era el que vaig mirar i al moment vaig pensar: “Aquest és italìà!”. Inconfossible. Anti-Berlusconi confés (al saber això em vaig quedar més tranquil), tot just ha acabat Industrials i està deseperat per trobar feina. Un noi responsable, però tot un vividor.
Però el gran company de batalla ha estat l’In. In és un noi coreà. Aquí té 24 anys, però al seu país 25 (Com!?). A Corea del Sud, en el moment que neixes, ja tens un any. In estarà a Cambridge durant 6 mesos, ja que als asiàtics els hi costa força l’anglès, ja que és una llengua infinitament diferent a la seva.
El nois sembla sortit d’un còmic. És molt tímid, i molt educat. A vegades he tingut la sensació de què no diu mai que no per educació. En plan “Yes Man”. Però es deixa anar quan veu una mica.
La “bona educació” fa que sempre es presenti i saludi a tothom, i la gent li correspon. El problema és que al final, com ens confon com nosaltres als asiàtics, acaba saludant gent pel carrer que creu conèixer, i el miren estranyats. Si més no, tot plegat fa que sigui una gran persona, i molt servicial.Per altra banda, és curiós que m’hagi fet amic del que més em costa entendre quan parla. No només quasi no mou ni obre la boca quan parla, sinó que a més se la tapa amb la mà: no me hables que no te oigo –ni te leo-. És possible que ens tornem a trobar en uns mesos a Barcelona o Estocolm... L’estarem esperant.
During my stay in Cambridge I’ve met many people around the world. Only in the School of English had been more than 150 students during the time that I've been there. Of course I’haven’t met everyone.
The ones who stayed longer, like me (most comes only for two weeks), must develop a kind of insensitivity to farewells, because during the way you left fellows battle. Or rather, they leave you.
It has been a curious experience the continuous culture shock I've been living, even with other Spanish people... And then people say that there is not diversity and Spain is unique. Well, many Europeans (Germans, French, Italian, Swiss, Belgian, Norwegian, Swedish, Polish, Georgian, Czech, etc..) But also many from other places (Japan, South Korea, Saudi, South American, etc.). All has been a source of self-knowledge from the difference. Breaking a few topics, confirming another ones ... The topical!
From most to least in number: I haven’t known or seen some never; others I’ve seen once; others were always there, but they had no name; a smaller group has been my mates (the ones we did things together, the big group –more profound than the concept of "Friends" on the Facebook); and finally, those were my friends (more like the musketeers).
Piotrk of Poland was with us only for two weeks, but it was fun. He was a 20-years-old young man who studied archeology at the university of his city. Very good mate, passionate about wars, adventures of Middle Earth and others. Also he loves vodka.
Giacinto, a good guy. He arrived the same day as me. I remember yet. From the group of 30 people who were in the reception the first day, he was the one I looked to and I thought 'That’s Italian!". Unmistakable. Self-confessed anti-Berlusconi (I was more relaxed when I knew that), has just finished Engineer and he’s like mad looking for work. A responsible a boy, but an opportunisitic.
But the great fellow battle has been In. In is a Korean boy. Here is 24, but in his country he’s 25 (How!?). In South Korea, when they are born, they have already one year. He will be in Cambridge for 6 months, because English is so difficult for Asian people, who have a language immensely different.
The boy seem to come out of a comic. It is very shy and very polite. Sometimes I had the feeling that he never says NO for manners. Like in "Yes Man." But he get uninhibited when he drinks a bit.
The "good manners" makes him always introduce himself and say hello to everyone, and people do the same then. The problem is that, because he confuses Europeans as we with the Asians, he finally waves people at the street that he tinks he knows, and they look surprised. All this makes him a great person and very helpful.
Furthermore, it is curious that I became a friend of the one is more difficult to understand when he speaks. Not only barely moves or opens his mouth when speaking, but also will cover it the hand: Don’t speak to me, because I don’t heard you –and I don’t read you-. We maybe meet again in a few months in Barcelona or Stockholm... We will be waiting.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada